Gloriosa quarta temporada De ‘The good fight’
Pots posicionar ideològicament una sèrie de manera inequívoca i, al mateix temps, no ser dogmàtic? Els continguts audiovisuals tendeixen a un cert esquematisme, així que és fàcil que els missatges de fons siguin de traç molt més gruixut que en altres arts. Però The good fight demostra que la feliç combinació és possible i, en la seva quarta temporada, ha aconseguit alguns dels seus moments més fins. La sèrie és una carregada contra Trump i contra la degradació de l’arena pública que el seu foll regnat ha comportat. No hi ha pietat, contra el tornassolat president. Ara bé, no s’estalvien crítiques tampoc a les esquerres. Com quan el patriarca del bufet d’advocats afroamericà protagonista rep l’oferta dels demòcrates de presentar-se a la Casa Blanca. Li diuen obertament que no té cap opció d’arribar al final, però que quedarà bé per fer veure que el partit és sensible amb la diversitat.
També és interessant el dilema que pateixen quan, per ajudar la seva demandant, tenen l’opció de jugar una carta ofensiva amb la comunitat trans. Com que som als Estats Units, s’imposen els diners. Però ells tenen remordiments, almenys.
Ara bé, els capítols que m’han motivat a recomanar la sèrie, quan ja passa per la quarta temporada, són el primer i l’últim. En el que obre la tanda d’episodis, la protagonista -genial Christine Baranski- viu en una inquietant realitat paral·lela en què Hillary Clinton sembla haver guanyat les eleccions. Meravellós? Doncs menys del que podria semblar, perquè els creadors mostren el que podria haver sigut la cara B d’aquest somni: un feminisme de postal que impedeix que aflorin, per exemple, els casos d’abusos relacionats amb el Me Too. El capítol final -que clou la temporada precipitadament, per culpa del coronavirus- tracta sobre els dubtes en la mort de Jeffrey Epstein i és una lliçó sobre com enfrontar-se a l’actualitat recent des de la ficció.
I tot això amb quatre duros. A veure, quatre duros per als estàndards americans: amb el que costa un episodi es deu poder rodar una temporada sencera de qualsevol sèrie de TV3. Però aquesta és una producció que amb prou feines té exteriors, que no compta amb cap gran estrella del cinema i que sap treure profit d’un estol de secundaris d’aquells que has vist en mil sèries i pel·lícules.
Com que ha sigut una temporada interruptus, els creadors no han pogut resoldre l’arc més ample: el que mostrava un misteriós mecanisme -el deep state - amb el qual els poderosos governen la justícia. Si no hi hagués la cinquena temporada aprovada, pensaria en una conspiració.
