Quan un gol et defineix l’essència

BarcelonaTot va començar contra l’Atlètic de Madrid i aquest cap de setmana altre cop el conjunt matalasser ha servit de termòmetre del moment màgic que viu el Girona. La temptadora conclusió que deixava la primera jornada de Lliga, tenint en compte, justament, el fet que era la primera, la novetat, l’emoció, ha quedat diluïda per la continuïtat dels bons resultats de l’equip de Pablo Machín. La intensitat del primer dia, el poder a les àrees, la verticalitat en zones clau i el sacrifici defensiu que van sorprendre Simeone a Montilivi segueixen sent arguments que desarmen molts altres rivals. L’elit ha acollit el Girona amb encert, perquè el Girona hi ha arribat amb valentia. Amb les idees clares, amb un model de joc ben marcat. Radiografiar el gol dels gironins davant l’Atlètic permet elogiar les cinc grans fortaleses del Girona.

L’art de la pilota aturada

Un de cada tres gols dels gironins ve d’una jugada d’estratègia

Cada acció a pilota aturada pot ser gol. El Girona ha fet de la pissarra una de les seves principals virtuts i ha marcat 10 dels 29 gols a pilota aturada, més d’un terç. En grans competicions, la FIFA ha xifrat en un 20-25% el pes que ha de tenir l’estratègia en els gols totals d’un equip. El Girona millora substancialment aquest percentatge i és, destacadament, l’equip de la Lliga que més gols a pilota aturada ha fet.

L’acció del Wanda és una falta lateral a tocar de l’àrea, a uns onze metres de la línia de fons i a 25 de la porteria (foto 1). Hi van dos llançadors: Aday per xutar tancat i Àlex Granell per valorar una opció oberta amb cama esquerra. Dos jugadors esperen a la frontal de l’àrea, atents al refús, i dos més se situen en la trajectòria de la pilota. Portu és qui emprenya més a prop de la tanca defensiva de l’Atlètic, de dos homes, i Espinosa se situa a l’àrea petita per obstaculitzar la visió de Jan Oblak. El llançament d’Aday va directe a porteria, però la pilota vola baixa, amb opció de ser pentinada per fins a cinc caps (dos del Girona i tres de l’Atlètic). Oblak, a cegues entre tants cossos a prop, amb prou feines pot reaccionar quan té la pilota a sobre.

Canvi de xip per defensar

La pressió sobre la pèrdua és bàsica per no trontollar amb tres centrals

L’esquema del Girona, amb tres centrals, obliga els adversaris a ajustar el seu dibuix. Els dos carrilers són el gran maldecap, però també són la peça més vulnerable de l’estructura. Si ells no tanquen adequadament, la defensa pateix, especialment si els rivals aconsegueixen sortir de la pressió i canvien l’orientació del joc. Conscient d’això, el Girona és agressiu quan perd la pilota, per evitar el llançament i reestructurar-se. Si pot, roba, però si no pot, atura l’acció. És el segon equip a qui més faltes xiulen de la Lliga, amb 17 per partit.

L’1-1 del Wanda neix, justament, d’aquest àgil canvi de xip de l’equip (foto 2). Després de la intervenció d’Oblak, la pilota queda solta i Thomas es disposa a refusar perquè l’Atlètic surti de la seva àrea. Sobre el matalasser, però, salten dos gironins, Espinosa i Juanpe -que tornarà a ser clau per evitar que la pilota surti per línia de fons després-, que li dificulten el colpeig. La pilota va a la frontal, a domini dels dos gironins que esperaven la caiguda en la falta.

De pas a les bandes

Maffeo, Mojica i Aday aporten el desequilibri per centrar a l’àrea

Al llarg de la temporada, el Girona ha afegit petits matisos per jugar amb doble pivot, amb triangle, amb un o amb dues puntes. Redibuixos a banda, els carrilers mai no es toquen i la idea sempre és clara: connectar amb el jugador exterior i buscar una centrada. Jugar de dins a fora, per tornar a jugar a dins.

Però el poder exterior del Girona té més de conceptual que de talent individual, amb permís de Mojica, Maffeo i Aday. L’agilitat amb què l’equip activa els mecanismes per portar la pilota al seu company de fora li donen solucions per iniciar el joc amb una sortida diagonal o per trobar situacions de finalització. És un dels equips que més centrades fa (20). Al Wanda, la jugada (foto 3) repeteix el patró: el receptor de dins busca la passada fora (circumstancialment, a Granell) per guanyar línia de fons i penjar la pilota. Sempre funciona.

Dominadors del joc aeri

Stuani en atac i Espinosa en defensa són mestres dels duels de cap

Que a les àrees es decideixen els partits és una obvietat que ha confirmat el Girona en el seu pla. S’ha fet fort en el refús i ha crescut a partir del cap de Stuani, que ja va obrir camí en la jornada del debut. L’uruguaià és un dels deu jugadors de la Lliga que més duels aeris guanyen per partit, només superat per mestres del joc de cap com Ramis, Laguardia, Borges o Mantovani. Jugar directe sobre Stuani és una garantia perquè les accions siguin rematades. El Girona és el segon equip que més passades llargues fa (78). Només el supera l’Eibar.

Al darrere, Machín també té un especialista com Bernardo Espinosa, clau en l’1-1 dissabte. Primer és el cap que busca Aday per batre Oblak, i acaba sent qui s’imposa en el salt a la frontal de l’àrea (foto 4) per transformar un obús defensiu en una assistència de gol. El Girona guanya més de 17 duels aeris per partit.

La profunditat en atac

Portu és una bala que sempre amenaça l’espai i aporta verticalitat

L’últim detall del gol té molt d’oportunisme, de davanter que detecta la distracció del defensa. Això és Portu. Però la seva reacció per posar la bota i marcar té més d’insistència que d’instint, perquè quan caça la pilota està colant-se a l’esquena dels centrals, com intenta fer en cada xoc. Els desmarcatges en ruptura de Portu són una constant en l’atac del Girona, que s’estira i respira a partir de la verticalitat del murcià. És un dels culpables que l’equip trobi sortides ràpides per allunyar la pilota del terç propi i intenti instal·lar-se en zones de menys risc. El Girona és, amb un 26% del joc concentrat a prop de la seva porteria, un dels equips de la Lliga que menys permet als rivals que se li acostin. Són xifres d’equip gran (el Barça i el Madrid estan en un 23%).