El gran dia de Raimon
Aquest dijous és un dia gran a Xàtiva. Després d’anys i panys en mans d’aquest gran demòcrata que es diu Alfonso Rus (PP), l’actual equip de govern (el tripartit format per PSPV, Esquerra Unida i Compromís) concedeix a Raimon el títol de fill predilecte. L’acte institucional se celebra al convent de Sant Domènec. El cantautor rep, a més de l’honor citat, la Medalla d’Or de la ciutat. Divendres i dissabte, a més, el Gran Teatre de Xàtiva acollirà sengles concerts del xativí més universal i un dels representants més dignes de la cultura valenciana i catalana al món. Com a colofó, els fills del desaparegut escultor Andreu Alfaro han anunciat que donaran a la ciutat una rèplica de l’escultura La veu d’un poble, realitzada en homenatge a l’autor de Jo vinc d’un silenci.
Per una vegada, la història és benigna amb un dels seus fills més il·lustres. Tot estava programat perquè un creador essencial, amic de les veritats més incòmodes, passara els seus últims anys (el 2 de desembre farà setanta-cinc anys) com un perfecte desconegut al seu propi país. L’ocultació de l’or és una maniobra molt comuna entre els gestors dels detritus. La dreta valenciana, orgullosa de la seua ignorància i agressivament desimbolta en la seua mediocritat, havia orquestrat en els darrers vint anys un programa meticulós d’esborrar tota empremta pública d’una obvietat que els superava: la comunió cultural entre Catalunya i el País Valencià. Drogats fins a la nàusea amb la primera frase d’aquest horror estrambòtic anomenat himne regional (“Per ofrenar noves glòries a Espanya”), els conservadors del meu país van voler fer creure que “el valenciano” era en realitat un dialecte de l’espanyol — única llengua que respecten i admiren —, i la nostra cultura una amenitat folklòrica per a esbarjo de madrilenys. Per sort, van perdre les eleccions a temps.
És clar que, com en tota gran farsa, la processó de les disfresses no s’acaba mai. Ara els nous espontanis són els de Ciutadans. El regidor d’aquesta formació a Xàtiva no ha donat suport a la distinció per a Raimon, al·legant que “altres” també la mereixerien [sic] i criticant el cost de 25.000 euros dels dos concerts programats (que no suposaran cap cost per a l’Ajuntament perquè es finançaran amb el preu de les entrades...). Si a Catalunya els d’Albert Rivera (aquest modèlic exempleat d’una gran empresa de l’Íbex-35) encara es veuen obligats a ser bilingües, al País Valencià s’han convertit en un agent castellanista més fervorós i enervant que el mateix PP. No és que aquests milhòmens no hagen entès res: és que Raimon no es mereix tot això.
Vivim en un món on hi ha homenatges per a tots. Qualsevol desgraciat amb tres fotos publicades al Facebook pot aspirar a alguna medalla, ni que siga virtual. Però si has representat la voluntat de viure d’una cultura i el crit de ràbia d’un país i has donat veu a poetes soterrats sota el pesat mantell de l’oblit, només pots esperar que politicastres de tercera fila et miren per damunt del muscle perquè no eres dels “seus”.
Raimon és un home amb les conviccions molt arrelades. Quan es va manifestar en contra del projecte d’independència per a Catalunya va exhibir arguments molt sòlids (entre ells, un que encara no s’ha rebatut: les conseqüències que això tindria al País Valencià, on el secessionisme lingüístic i l’hegemonia espanyolista poden revifar en qualsevol moment). No crec que això l’haja fet mereixedor de cap odi a Catalunya (fora de les reaccions d’“uns quants independentistes hiperventilats”, com recordava Albert Om). En canvi, al seu propi país, hi ha qui té sobre ell una opinió taxativament pètria, inamovible i furibunda. Són els hereus d’aquells que van justificar les bombes a casa de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner als anys setanta, o que, quan el segon va morir d’un atac al cor, van escriure a les parets del cementeri: “Per fi has caigut, traïdor!”
Odiar la intel·ligència, la bellesa i la justícia és una professió molt trista, però els seus adeptes no cessen. Ara, al País Valencià, el nou agent de la intolerància es diu Ciutadans. Són individus joves, ben vestits, de classe benestant, que parlen un castellà de laboratori perfecte, que han estudiat a la universitat i es defineixen com a “centristes”. En realitat, tenen una cosa bona: des que han fet acte d’aparició, el debat etern al País Valencià entre “catalanistes” i “anticatalanistes” s’ha reajustat en uns termes molt més clarificadors. Ara la pugna ja s’hi planteja tot just entre valencianistes (més o menys catalanistes) i espanyolistes. No els esperem a Xàtiva. Però no oblidem que estan a l’aguait.