Gran Macbeth a la Revolució Mexicana

BarcelonaEn la molt lliure versió de Macbeth que la companyia mexicana Los Colochos ha presentat al Temporada Alta hi ha tres coses que la converteixen en admirable: el treball dramatúrgic, el del llenguatge i el talent de la posada en escena. La dramatúrgia conserva l’esquelet de l’obra i la majoria dels personatges, però amb el rerefons de la Revolució Mexicana. Una aportació molt positiva és el personatge d’una criada, inexistent a l’original, que serveix a Lady Macbeth (aquí Rosario) i que actua com a ressò popular del que passa, com el foll que il·lumina els fets.

El millor és el treball de llenguatge, que aglutina les formes i els modismes del castellà de Mèxic (el cabrón abastament inclòs), amb elaborades metàfores de caràcter poètic en un conjunt críticament àcid amb el poder (“ las majaderías que salen por el culo de los gobernantes ”, per exemple). De la lletra original de Shakespeare no en queda gaire, i no obstant es manté impol·luta l’ànima i el sentit últim del text.

La posada en escena té les virtuts d’aquell teatre independent català dels anys 70 farcit de talent i entusiasme. És d’una simplicitat encoratjadora i d’un virtuosisme ascètic absolut. Unes quantes cadires i una taula metàl·liques cedides per la cervesa Corona, un vel blanc, algunes màscares i un cubell amb sang són suficients per explicar aquesta història d’ambició desmesurada. Resulta brillant la manera de relligar les escenes de les bruixes, aquí una de sola, amb les tradicions populars mexicanes, gallina inclosa, que les tenyeixen d’un fantàstic aire de litúrgia pagana. Només una petita objecció: les cançons no acaben de funcionar perquè el cant no és una de les virtuts d’una companyia sensacional pel que fa a la interpretació. Especialment la d’Eranderi Durán en el paper de la criada, i Mónica del Carmen, que dobla personatge com a bruixa i Lady Macbeth, que a la fi són el mateix.