La gran marxa (enrere)
Ara fa 15 anys el socialisme català es plantejava per primera vegada la possibilitat de l'alternança en el govern de la Generalitat. Amb Pasqual Maragall tornat de Roma (cridat, exigit, reclamat per totes les veus possibles), el projecte polític es perfilava en termes de màxima ambició nacional i social.
Els resultats de les eleccions catalanes del 1999 eren els millors mai aconseguits i confirmaven aquella onada d'entusiasme i esperança col·lectiva tot i no ser suficients (a causa de la llei electoral) per conformar una majoria parlamentària.
Una de les estrelles d'aquell projecte era l'elaboració d'un nou Estatut d'Autonomia que permetés capgirar l'evolució negativa, repetidament constatada, del nostre autogovern.
Només quatre anys després (2003) amb el primer govern "catalanista i d'esquerres" vam poder engegar el procés d'elaboració i tramitació del nou Estatut. I set anys després (2010) el procés es va liquidar amb el rebuig explícit i definitiu de les institucions espanyoles a la proposta catalana.
Pel camí, totes les meravelles i tots els horrors. Unitat i divisió catalana, campanyes, boicots i ribots espanyols... Tot aquell període és el camp on es va plantar i créixer la llavor del dret a decidir. La llavor de l'arbre jove que va trencar el silenci i la resignació un 10 de juliol del 2010 i que va aparèixer amb arrels profundes i copa immensa un 11 de setembre del 2012.
Ara aquell arbre ja és un bosc que creix irreversiblement.
I ara, precisament ara, apareix una proposta de reforma constitucional formulada des del socialisme espanyol amb el vistiplau explícit del que fins avui hem anomenat socialisme català .
Una proposta de reforma federalista de manual, que fa abstracció del que ha succeït en aquests quinze anys, que no és capaç de parlar de nació, ni de dret a decidir, ni d'estat plurinacional, ni de bilateralitat directa, ni d'Hisenda pròpia, ni de poder polític real. Ho podíem esperar d'un socialisme espanyol ancorat en la nostàlgia i incapaç d'actualitzar plantejaments i formes d'acció política tant en el terreny econòmic i social com en el de la concepció de l'estat.
S'entén, però costa més d'admetre, que el PSC oficial i majoritari s'hagi instal·lat també en una visió que els ubica fora del mapa polític del catalanisme i que trenca (definitivament?) amb els seus orígens, incloent-hi aquell protocol d'unitat socialista (1977!) que consagrava el "dret d'autodeterminació" dels catalans.
El PSC, ell sí, ha exercit el seu propi dret a decidir. I ho ha fet de forma clara i precisa. Renega dels últims quinze anys, confirma el rebuig que ja vam sentir latent en la proposta estatutària del 30/09/2005 del Parlament de Catalunya (vegeu la reunió de l'executiva nacional d'aquell moment) i retorna als plantejaments i criteris del federalisme tradicional .
És a dir, teoritza i concreta la negació explícita de les aspiracions entorn al concepte de Catalunya estat que avui apareixen com a assumides per una àmplia majoria de la ciutadania catalana. Amb la defensa, patètica, d'una versió prèviament desactivada del dret a decidir com a expressió democràtica de la voluntat dels catalans. No estem parlant d'independentisme, parlem de la renúncia a tot el que va caracteritzar el projecte encapçalat per Pasqual Maragall.
És el seu dret, és la seva decisió. Una decisió que l'allunya encara més de qualsevol possibilitat de recuperar la centralitat i el lideratge de les esquerres catalanes. Potser conservin una capacitat de representació minoritària i recolzada artificialment en un suposat nou risc de divisió social a casa nostra. La unitat social ha estat el seu gran actiu polític. Estan a punt de dilapidar-lo en la foguera de concepció obsoleta i desacreditada d'un federalisme que el mateix socialisme espanyol es va encarregar de liquidar.
Els ciutadans, n'estic convençut, no els seguiran en aquesta deriva. I espero que tants socialistes encara aferrats a un patrimoni al qual ningú vol renunciar gratuïtament, tampoc.
