Gran oportunitat, encara no perduda
L’assignació dels fons europeus és, per descomptat, un assumpte d’una gran importància per a Espanya. En un recent article a l’ARA, el professor Xavier Vives traça les grans línies del que podria servir de marc per a una assignació adequada. El que segueix no pretén sinó contribuir a un debat tan important com urgent.
Els fons europeus hi són per contribuir a resoldre el problema central de la nostra economia, que és fer-la més productiva: que els ciutadans en edat de treballar no només treballin, sinó que ho facin en activitats que els permetin viure dignament i contribuir adequadament a sostenir les despeses comunes. Perquè sorgeixi el nou ha d’anar desapareixent part de l’antic. No és la primera vegada que això passa en la nostra història recent, perquè durant la reconversió industrial dels anys vuitanta van desaparèixer sectors sencers de la nostra indústria per donar pas a altres de nous. Però perquè la transformació sigui un èxit, els que avui ocupen activitats poc productives han d’anar-se integrant, dins del possible, en les noves. Això demana molt de temps i requereix un enorme esforç per part de tots, però si no s’hi aconsegueix integrar la gran majoria, la transformació està abocada al fracàs. En el cas de la reconversió industrial, que Espanya sigui avui el país d’Europa amb més bars per cada mil habitants, que a les grans ciutats n’hi hagi prou aixecant la mà per trobar un taxi i que la nostra taxa d’atur sigui el doble de la mitjana europea des de fa dècades són mostres que, si bé la transformació de la indústria va ser un èxit, la integració dels treballadors en activitats més productives va fracassar. Aquest és un error que no podem repetir. Hi ha un consens general sobre que els fons destinats a ajudes no han de barrejar-se amb els destinats a la transformació, i crec que és indispensable que sigui així, però no oblidem dos aspectes: primer, és possible que hàgim subestimat les necessitats d’ajuda; segon, ajuts i transformació tenen un punt en comú, la formació: si no es fa com cal, tampoc la transformació tirarà endavant: d’on sortiran els treballadors de la nova indústria? ¿Hauran de ser tots físics o matemàtics?
Per què aquesta insistència en la indústria? Perquè és en la indústria on la tecnologia pren forma: una empresa de serveis parla fàcilment d’industrialitzar els seus processos quan en realitat el que vol és racionalitzar-los. Naturalment, estem pensant en indústries que no fan fum, ni soroll, ni embruten l’entorn, aquelles cap a les quals convé anar-se dirigint.
Com s’han de seleccionar els projectes? En el futur immediat, aquesta és segurament la qüestió més difícil. Algunes de les nostres empreses sabran articular projectes que mereixin ser presentats a la Comissió; algunes ja ho estan fent. Però el primer filtre és el dels estats membres, i els seleccionadors, si són polítics, es veuran sotmesos a pressions molt punyents que procuraran desviar-los de l’objectiu marcat perquè n’atenguin d’altres. Per això la creació d’una agència independent és atractiva, encara que no sembla possible crear-la en tan poc temps. Caldrà comptar amb la fermesa del govern central i desitjar que estigui ben assessorat.
Un criteri que se sol utilitzar per justificar grans inversions econòmicament ruïnoses és el de la cohesió territorial. Les recents dades de l’Airef sobre la xarxa d’AVE, recollides en l’article de Vives, haurien de servir per desacreditar definitivament un argument que la literatura ha rebutjat fa temps: la gent viu on hi ha oportunitats, no on hi ha estacions de tren. En el cas dels fons europeus, la veritable cohesió territorial s’aconseguirà si les grans empreses, les úniques que podran integrar-se en els grans projectes europeus, es preocupen d’incorporar les més petites com a proveïdors o socis, de manera que puguin aprendre participant en projectes més grans i, per tant, en la transformació. Això els pot suposar un esforç de gestió addicional, però és una funció indispensable.
S’insisteix molt, amb raó, en la necessitat d’atreure i cultivar el talent. No ens oblidem de cultivar també aquesta planta tan delicada que és el talent empresarial, frustrat sovint per traves administratives: alguna vegada he sentit algun antic alumne declarar-se disposat a obrir una nova empresa, però de cap manera a Espanya.
Tornem al principi: el propòsit dels fons europeus és ajudar-nos a ser, no més rics, sinó més productius. La riquesa vindrà, si de cas, després.