El gran suspens dels Gaudí

A l’arrencada de la gala del cinema català vèiem com Rossy de Palma feia un joc de paraules amb el nom de Gaudí i el verb gaudir. Semblava que es treia el fàl·lic guardó de la vagina i exhalava: “Gaudiiiir”. Però més que gaudir, vam patir. I molt. La presentadora va trepitjar l’escenari passada de rosca, nerviosa i amb el plomall tort. Sensació de descontrol que va durar tot l’espectacle. Tenia més de dalinià que de gaudinià. O fins i tot de dadaista, perquè provocava un desconcert inquietant. “Suspeeeens! Suspeeens!”, repetia la presentadora amb el cap ple de plomes i movent-se amb dificultats per l’escenari.

Tot el pressupost se’l van fondre en el vestuari de Rossy de Palma i van fer curt amb els guionistes. El surrealisme i l’extravagància desfermada volien dissimular una manca de recursos evidents. Les constants exhalacions de Rossy de Palma, el guió estrafolari, les dificultats per desxifrar la fonètica de l’actriu i els excessius problemes de so van convertir l’acte en un despropòsit creatiu que passarà a la història. Aquesta edició dels Gaudí serà recordada durant anys. L’escenari, les cortinetes, els tràilers... eren més que efectius i dignes, però l’embolcall va ser un desastre amb instants de ridícul. I vinga “Suspeeens! Suspeeens!” de la presentadora. La idea de la seva pròpia veu en off per potenciar el surrealisme semblava una estratègia d’última hora per entendre-la millor quan parlava.

Tot va ser accidentat i esperpèntic: veus de Rossy de Palma quan no tocaven, el micro que li fallava, un que es quedava en blanc, l’altre que s’entrebancava per dir una sola frase, la Sardà no s’hi va presentar, el millor protagonista no hi era, la millor protagonista tampoc, agraïments gravats amb telèfon mòbil... El moment que Rossy de Palma va semblar que es feia l’harakiri a l’escenari era un gir magistral per acabar aquell despropòsit. Però ni així: va fugir sense clavar-se l’espasa.

Es va escollir de presentadora una diva egocèntrica aliena al desenvolupament de la gala. Però no va ser l’única que no va estar a l’altura: té delicte que una gala que posa en valor el cinema i la interpretació evidenciï un gremi tan poc predisposat. Presentadors de premis i molts dels intèrprets premiats no van demostrar ni fingir cap vigor ni il·lusió per la festa dalt de l’escenari. Potser Berto Romero i Yolanda Ramos van ser els únics que hi van posar una mica d’intenció. A la resta semblava que els fes mandra i que els fessin pujar a la força. Que l’elenc de joves promeses, els que se suposa que tenen més energia i ganes, quedin relegats a un numeret estàtic, tímid i llastimós amb walkie-talkies diu molt poc del gremi. No cal ser Hollywood, potser. Però la gala en cap moment va saber vendre el que és més necessari: el talent. Fent honor a Rossy de Palma, el que va merèixer la gala va ser un contundent suspeeeens.