Literatura
Misc19/04/2017

“El gran triomf de l’art no és l’èxit comercial, sinó que existeixi”

Mercè Ibarz reuneix una dotzena d’assajos a ‘L’amic de la Finca Roja’

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

Barcelona“El que he fet a L’amic de la Finca Roja és el mateix de sempre”, reconeix Mercè Ibarz. Si La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) i La palmera de blat (1995) partien d’observar “com evolucionava el documentalisme en altres contextos culturals” per explicar els canvis en l’entorn on va créixer -Saidí, al Baix Cinca-, l’exercici que s’ha proposat al nou llibre, que acaba de publicar Tusquets, és la reescriptura i ampliació d’articles i assajos sobre temes culturals que l’han preocupat en els últims 25 anys de feina.

“Des de La terra retirada la primera persona ha estat present en tot el que he escrit. És la meva manera d’adreçar-me al lector i de contar-me les coses -diu-. Al mateix temps, aquesta primera persona és molt pudorosa a l’hora d’explicar coses d’ella mateixa, i el que fa sobretot és observar els altres”. Els textos reunits a L’amic de la Finca Roja reivindiquen, entre altres qüestions, l’art de l’Equip Crònica, analitzen la relació entre Joaquim Torres-García, Joan Salvat-Papasseit i Marcel Duchamp, s’aproximen a Incerta glòria, de Joan Sales, i rememoren una visita a l’enigmàtica pintora Ángeles Santos.

Cargando
No hay anuncios

Unes memòries culturals

És un llibre d’assaig, però també unes memòries culturals que permeten repassar alguns dels moments artístics clau del segle XX a Catalunya i Espanya, ben connectats en un context més ampli: en un dels capítols estudia la presència de Josep Carner Ribalta, Salvador d’Alberich, Edgar Neville i Enrique Jardiel Poncela a Hollywood durant els anys 30, fent versions espanyoles de pel·lícules nord-americanes amb un pressupost més modest, les anomenades spanish talkies. De fet, la premissa creativa d’Ibarz va arrencar a finals del 2013, quan va morir el seu amic Carlos Pérez, expert en art i pedagog valencià, que va ser conservador de l’IVAM durant els anys 90 i que més endavant formaria part del Reina Sofia i del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat. “El Carlos va impulsar exposicions interessantíssimes sobre artistes híbrids catalans com ara Joan Brossa i Enric Crous-Vidal -diu-. Després de la seva mort vaig tenir unes ganes terribles de reviure’l com fos, tot i que no volia fer-ne una biografia. Per això vaig posar-me a reunir materials que tenia i vaig anar veient quin aire prenien”. El resultat és un llibre compacte que es llegeix amb molt d’interès, i constata que l’escriptora continua relacionant amb habilitat i rigor passat i present. Nascuda a Saidí el 1954, després d’estudiar periodisme va treballar a l’ Avui, el Diari de Barcelona i el Magazine de La Vanguardia. A mitjans dels 90 es va doctorar amb una tesi sobre Tierra sin pan, de Luis Buñuel, i actualment és professora d’arts visuals a la UPF.

Cargando
No hay anuncios

Literatura i pensament

“El conjunt de materials que presento estan molt reelaborats amb la voluntat de formar un llibre narratiu i literari -explica-. Tot el que hi apareix ho he treballat a fons i continuo fent-ho, perquè es tracta d’autors, artistes i moviments que m’apassionen”. Un dels “àngels tutelars” que mereix un capítol sencer -i dels més extensos-és Mercè Rodoreda. “El primer llibre que vaig dedicar a Rodoreda va aparèixer el 1991 -recorda-. Allà hi insinuava una cosa sobre la qual ara vaig més a fons: la Rodoreda que coneixem és la que viu un esclat creatiu entre 1957 i 1966. En aquest període reneix com a escriptora i escriu bona part de les seves novel·les, com La plaça del diamant, Jardí vora el mar i Mirall trencat. També treballa en La mort i la primavera i en nombrosos contes”. Ibarz aprofita el text per explicar que Rodoreda també es va “implicar a fons” en la pintura i la poesia: “Quan es va plantejar fer exposicions o presentar-se a premis, va ser perquè necessitava guanyar diners per viure”.

Cargando
No hay anuncios

A L’amic de la Finca Roja, Ibarz s’ocupa de literatura, pintura, escultura, arts gràfiques i cinema amb la intenció de recordar una idea carregada d’optimisme: “El gran triomf de l’art no és l’èxit comercial, sinó que existeixi”. La crisi del Macba del 2015 -en què es va cancel·lar l’exposició La bèstia i el sobirà per una escultura en la qual Joan Carles I era sodomitzat- mereix paraules de reprovació de l’autora: “El que va passar llavors és representatiu de com funcionen les coses a Barcelona. Es van establir una sèrie de pactes de silenci per fer veure que no havia passat res. I no era així: que un museu com el Macba decideixi què podem veure i què no és important. Un dels punts que em va sorprendre més va ser que els artistes també callessin. Milan Kundera deia: «La creativitat és en un altre lloc». ¿És que potser l’hem de buscar fora dels museus?”