“Els grans projectes poden dificultar l’aparició d’idees noves”

Els que en saben diuen que com més coses sabem, més conscients som del que no sabem, de manera que a mesura que sabem més i més, també sabem que hi ha molt més que no sabem. Jocs mentals i embarbussaments a banda, físics teòrics, astrofísics i cosmòlegs han sigut capaços aquests últims anys de quantificar el que sabem i el que no. Sabem que la matèria que constitueix el nostre món, els àtoms que formen aquest diari, aquesta pantalla, el sopar d’un restaurant refinat, el perfum dels cabells de la persona que més estimem, l’escorça blanca dels bedolls, les pedres de tartera, el cor magnètic de la Terra, les flamarades del sol i les de totes les estrelles i, en definitiva, tots els mons i cossos celestials que som capaços de veure amb els sentits i amb els aparells prodigiosos que hem construït, tot això representa només un 5% de l’Univers.

Del 95% restant, si fa no fa el 25% correspon a l’anomenada matèria fosca, una substància que no interactua amb la llum, no la reflecteix ni fa ombra, però que genera una gravetat que manté les estrelles arraïmades en galàxies. De la naturalesa de la matèria fosca no en tenim ni la més remota idea. El 70% sobrant és una altra completa desconeguda. A finals del segle passat els astrofísics van descobrir que l’Univers no només s’expandia sinó que ho feia cada vegada més ràpidament. L’energia que impulsa aquesta acceleració, i que actua en contra de la gravetat, és aquest 70%, una entitat que es coneix com a energia fosca. Els seus efectes són tan desconcertants com l’exemple d’una poma llançada enlaire que en lloc de caure seguís ascendint i allunyant-se de la Terra per sempre més.

Es busquen noves idees

Per descobrir la naturalesa de la matèria fosca s’han dissenyat experiments al gran col·lisionador de partícules del CERN a Ginebra, i també s’utilitzen detectors subterranis i telescopis de raigs gamma. Tot això, amanit amb propostes teòriques que de moment no es poden validar ni descartar per la impossibilitat de detectar experimentalment aquesta matèria tan evasiva.

El tractament de l’energia fosca ha sigut diferent. La física quàntica preveu un mecanisme que pot explicar la repulsió que genera aquesta energia. Però quan els físics van fer els càlculs van arribar a un resultat que els va deixar garratibats. La intensitat de la repulsió predita per la teoria és més alta que l’observada. Quant més? Doncs 100 trilions de googols de vegades més alta, és a dir, un 1 seguit de 120 zeros de vegades. Es tracta, sens dubte, de la pitjor predicció de la història d’una teoria que, per altra banda, tot el que prediu ho encerta fins a la bilionèsima.

“Som en un impàs”, diu a propòsit d’aquesta situació la física de la Universitat de Yale Priyamvada Natarajan, que aquesta setmana ha fet una conferència sobre aquests enigmes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. “Estem esperant idees noves i creatives que ens permetin avançar”, afegeix. Adverteix, però, d’una dificultat: “Els experiments que s’han de fer són tan complexos que requereixen grans col·laboracions de milers de persones i molts diners públics que cal invertir amb grans consensos, i això fa que es pugui limitar el risc intel·lectual que s’assumeix en la recerca”. “En aquest sentit -continua-, un individu pot assumir més riscos [...] Un explorador no ha de ser sempre prudent i conservador”, sosté.

L’’Atles català’

Natarajan va créixer a Dehli. Gràcies als 32 volums de l’Enciclopèdia Britànica de la biblioteca dels seus pares es va enamorar dels mapes, tant de la Terra com del cel. El seu favorit és l’ Atles català, datat del 1375 i atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. “És el primer mapa del cel en què se substitueixen les imatges divines per instruments de mesura com els astrolabis”, explica. “I això significa un canvi de mentalitat”.

Abans de volar cap a Londres, on participa en un comitè que assessora el govern britànic sobre l’estratègia científica després del Brexit, deixa anar una provocació que qüestiona la història eurocentrista: “I si, tal com indica l’ Atles català, el Renaixement no va començar a Itàlia sinó a Al-Àndalus?”.