I va, i guanya qui corre menys
En el cap de setmana que es commemora el 50è aniversari de la mort de Jim Clark, convé recordar una frase de Juan Manuel Fangio: “Saber conduir ràpid és important per a un pilot; però encara ho és més saber frenar”.
Queda clar que això ho va entendre ahir molt bé Sebastian Vettel, que al circuit de Sakhir va obtenir la seva 49a victòria (quarta a Bahrain; la segona consecutiva aquí) en els 200 GP de F1 que ha disputat. Aquesta va ser una de les més agòniques i, probablement, de les més treballades d’aquest palmarès.
Per a mi, personalment, té més mèrit l’èxit d’ahir que no pas moltes de les curses que va guanyar amb un Red Bull molt superior als cotxes dels rivals del moment.
Si a Melbourne, en la primera cita de la temporada, l’estratègia guanyadora va ser la de Ferrari, aquesta vegada tot semblava indicar que, després d’un començament de cursa frenètic, la tàctica de l’equip Mercedes havia enganxat els de Ferrari amb el peu canviat.
Sebastian Vettel va entendre de seguida que l’única manera de plantar-los cara era alentint la cursa per fer durar fins al final uns neumàtics que ja van començar a fer figa a la volta deu.
L’alemany va ensenyar l’esquer als dos Mercedes, que es van llançar a totes per empaitar-lo. Però tot i això, a pesar d’anar amb rodes més fresques i adequades, no van tenir temps per superar un Vettel que va fer una conducció magistral, amb una gestió de les gomes absolutament impecable. I aquesta va ser la clau d’una victòria que el referma al capdavant de la classificació.
La F1 actual és així de paradoxal: de vegades guanya qui va més a poc a poc. El ritme tan lent del pilot que encapçalava la cursa és el que va permetre sorpreses agradables, com veure Pierre Gasly al quart lloc, amb un modest Toro Rosso equipat amb el sempre qüestionat motor Honda, o Kevin Magnussen cinquè amb un Haas que és la versió 2.0 del Ferrari de l’any passat.
El setè lloc de Fernando Alonso, que ocupa el quart lloc del campionat -i que significa la tercera posició (!) en el Mundial de constructors per a McLaren-, no fa sinó confirmar la qualitat inqüestionable de l’asturià al volant. És increïble el ritme que és capaç de demostrar el dia de la cursa, l’endemà de veure que el seu cotxe és tan lent quan va a una sola volta, en classificació. Una habilitat a l’abast de molt pocs pilots. Com la de Vettel. O la de Clark, l’enyorat Jim Clark.