‘Els guanyadors s’ho emporten tot’
Aquest és el títol del llibre d’Anand Giridharadas ( Winners take all: The elite charade of changing the world, 2018), periodista i exconsultor de McKinsey, que porta l’eloqüent subtítol La farsa elitista de canviar el món. El llibre ajuda a entendre que la manera elitista de canviar el món no ens porta enlloc, i que el que necessitem és recuperar institucions públiques fornides de recursos i de talent.
Ja sabem que uns quants s’ho emporten tot. Diferents ONG que han estudiat molt seriosament la desigualtat al món ho han estat denunciant: “Des del 2015, l’1% més ric té més riquesa que el 99% restant” (Oxfam). O si preferim xifres més cridaneres, 8 milionaris acumulen tanta riquesa com els 3.600 milions de persones més pobres del món. Un escàndol.
Res nou fins aquí, però no per això hem de deixar de denunciar la iniquitat al món. El sistema capitalista s’ha convertit en les darreres dècades en una partida de cartes, en què els que van treure els quatre asos no fan més que guanyar totes les partides. I com si es tractés d’una partida de pòquer, es basa en esquilar els que tenen les pitjors cartes, i el planeta.
El que és diferent, que posa de rellevància d’una manera molt clara Giridharadas, és la farsa elitista de canviar el món. Com un exèrcit de consultors de responsabilitat social, professors d’escoles de negoci, directius de fundacions i ONGs, emprenedors socials, responsables d’instituts ben intencionats... que suposadament volen canviar el món, ho fan d’una manera amable amb els guanyadors, i llavors fan impossible qualsevol canvi real. En altres paraules, molta bona gent intel·ligent atrapada en una trampa que no poden veure. Creuen que estan canviant el món quan potser, o també, protegeixen el sistema que és a l’arrel de la majoria de problemes que volen resoldre. En resum, les elits no estan fent del món un lloc millor perquè hi visqui tothom.
Giridharadas repassa amb tot luxe de detalls algunes de les estratègies que han utilitzat les elits en els darrers anys per emmascarar que res està canviant, com per exemple -potser en un context molt nord-americà, però algunes de reconegudes globalment- les TED Talks, Davos, Aspen, la Clinton Global Initiative, etc. També revisa els anomenats capitalistes filantròpics, els emprenedors dels diferents Silicon Valleys del planeta, els inversors d’impacte... Tots veuen un món ple de grans problemes, i que potser només ells són capaços de cercar les solucions. O les doctrines del win-win, en què els guanyadors estan especialment qualificats per ajudar els perdedors. O les mal anomenades plataformes de col·laboració com Uber o Airbnb, que pretenien ajudar molta gent sense recursos...
Malauradament, on l’autor es queda una mica coix, o potser no era la intenció del llibre, és a l’hora de donar idees per revertir la situació. Ara bé, ens recorda que la justícia demana participació universal, i que el canvi social no és un projecte d’un grup de persones bones que porten aquest canvi com a compensació a un grup de beneficiaris. Recentment em feien pensar en aquesta direcció els joves de Scholas: els que han de canviar l’educació són precisament els seus protagonistes, els nois i les noies que no troben sentit a una educació caduca. I com Scholas, amb una cultura de la trobada entre els joves, estan desplegant una nova manera d’educar, més justa, igualitària i participativa.
Quan la idea de canviar el món es mou en l’esfera del que és privat, es produeix una relació d’iniquitat: el donant i el que rep. Per això, la millor manera de treballar en la iniquitat és en l’àmbit del que és públic. Alguns des de fa anys defensem institucions públiques fortes. Quan una societat escomet un repte social amb polítiques públiques ben pensades, està actuant en nom de tots els ciutadans. Necessitem recuperar un estat que posa en relació els diferents actors socials, i cadascú des de la seva diferència i el seu coneixement fa el possible per la construcció i implementació de polítiques per canviar de veritat el món. ¿I si deixem de criticar les institucions públiques i comencem a reforçar-les de veritat?