Qui va guanyar i altres respostes del cara a cara Macron-Le Pen

BarcelonaEl cara a cara entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen –l'únic d'aquesta campanya electoral– no va deixar gaires sorpreses. No hi va haver cap error destacat ni cap moment que decantés, de manera irreversible, la balança de la segona volta de les presidencials, que se celebra aquest diumenge. Tot va acabar com havia començat: amb un Macron confiat i lleugerament favorit per revalidar la presidència, però amb una Le Pen que continua amb opcions d'aspirar a l'Elisi. Del debat, però, se'n poden treure com a mínim tres conclusions.

Macron guanya però no és el 2017

Una enquesta publicada aquest dijous per la cadena BFMTV donava una clara victòria a Emmanuel Macron. El 59% dels francesos que van ser enquestats van considerar Macron més convincent durant el cara a cara, mentre que el 39% van optar per la candidata d'extrema dreta. Bona part de la premsa francesa, i la majoria d'analistes, hi coincideixen. Efectivament, Macron va dominar millor el contingut i la dialèctica al llarg de les gairebé tres hores de debat. Però no som al 2017 i, aquest cop, la victòria en cap cas és definitiva. Le Pen va saber resistir. Si fa cinc anys el duel va suposar per a Le Pen un "fracàs", tal com va admetre ella mateixa, ara la líder del Reagrupament Nacional en surt amb vida i amb opcions.

La clau, bàsicament, ha sigut no repetir els errors que la van condemnar el 2017 i que llavors la van mostrar com una candidata perillosament radical, agressiva, exagerada i al límit de perdre els papers. Ahir Le Pen va fer un esforç per mostrar-se més calmada –que no moderada, perquè el fons és el de sempre– i, tot i que Macron va aconseguir uns quants moments exposar públicament les seves debilitats i contradiccions, va saber dirigir-se amb prou habilitat cap a les classes populars i els col·lectius vulnerables, conscient que el seu vot de diumenge serà clau. Res és casualitat. La versió més suavitzada de Le Pen que vam veure ahir és la que exhibeix des d'abans que comencés la campanya electoral i que té un objectiu més que estudiat: maquillar el seu ADN perquè aquells francesos que mai abans haurien votat per la dreta radical ara s'ho plantegin.

Quant pesa Putin?

Probablement, la frase titular del debat la va dir Macron. "Vostè depèn del senyor Putin", va deixar anar a Marine Le Pen. Era clar que la bona sintonia de la líder d'extrema amb el president rus seria utilitzada pel mandatari francès per posar-la contra les cordes. Macron va voler recordar que un banc rus pròxim a Putin va concedir un préstec a Reagrupament Nacional el 2015 –que el partit encara està retornant– i que, arran d'això, el partit continua hipotecat als interessos del Kremlin. Va ser el moment en què es va veure una Le Pen més incòmoda. Era previsible. Quan Putin va decidir envair Ucraïna, la candidata es va afanyar a destruir uns fulletons de propaganda electoral que ja tenia preparats perquè hi apareixia una foto seva amb el líder del Kremlin en una visita a Moscou. Però allò va ser durant els primers dies de l'ofensiva de Moscou, quan Europa –i mig món– seguia minut a minut i amb consternació tot allò que per a tants semblava improbable: l'esclat d'una guerra a Europa el 2022.

Ara, amb el conflicte més que assumit i encaminant-se cap a la normalització, la pregunta és saber quant pesarà Putin en les eleccions de diumenge? És a dir, fins a quin punt l'amenaça russa a Europa, que esquitxa Le Pen, condicionarà el vot dels francesos. Un Elisi rebent xantatges des de Moscou? Un malson per a molts. Però hi ha una dada que demana cautela. L'empresa Ipsos ha fet tot un seguit d'enquestes en les últimes setmanes analitzant quines són les principals preocupacions dels francesos. Quan va començar la invasió, el 24 de febrer, la guerra de Putin es va situar a dalt de tot de la llista. Però va ser efímer. El poder adquisitiu –o, més ben dit, la pèrdua de poder adquisitiu– es diferencia com la gran preocupació de la ciutadania, i Ucraïna ha perdut gairebé vint punts. Potser per això, Le Pen va contestar d'aquesta manera quan Macron li va fer memòria del préstec que el seu partit té amb un banc rus: "Som un partit pobre, però això no és cap deshonor". Un missatge cap a les classes populars, que continuen veient Macron com el president de les elits i a qui els preocupa molt més la seva butxaca que no pas Putin.

Arrogància o intel·ligència?

Se n'han escrit fins i tot llibres, del fenomen. Emmanuel Macron, no se sap ben bé per què, és un president que genera un odi especial entre molts francesos. Els motius són diversos i caldria analitzar-los un a un, però molts ciutadans asseguren que la seva figura desprèn supèrbia. Al llibre Macron ¿per què tant d'odi?, els periodistes Maurice Szafran i Nicolas Domenach apunten que factors com la seva "actitud de setciències", la seva "joventut insultant" i una "carrera meteòrica i aparentment fàcil" expliquen una part d'aquest sentiment. El que sembla un fet anecdòtic no ho és. Un dels grans reptes de Macron en el debat d'ahir era intentar no alimentar aquesta imatge. El president i també Le Pen eren conscients que el seu paper en el cara a cara els havia de servir per mirar de convèncer els preuats votants de Mélenchon –considerat d'esquerra radical i que va quedar tercer a la primera volta, no gaire lluny de Reagrupament Nacional–. I, en el cas de Macron, un dels grans obstacles que el separa dels seguidors de Mélenchon és que, als seus ulls, és vist com el candidat dels rics i de l'establishment, i l'encarregat de fer més gran el solc que separa França: la urbana, sobretot la de París; i la dels suburbis i les zones rurals, que cada cop se sent més allunyada de les elits polítiques.

Però és cert que el que s'amaga rere aquesta suposada supèrbia del president és una seguretat absoluta amb allò que diu i com ho diu. I el debat en va ser l'enèsima mostra. Macron va tornar a demostrar un coneixement impecable de tots els temes que es van tractar, i també una superioritat intel·lectual i diplomàtica que dista de la que va mostrar Le Pen. Va ser gràcies a això, de fet, que va desmuntar amb certa facilitat molts dels arguments de la rival: des de les incoherències davant la crisi climàtica fins a la viabilitat d'aplicar les seves mesures estrella antiimmigració, com ara prohibir l'ús del vel islàmic a la via pública.