Com guanyen els populistes?

Al’Edat Mitjana, les ciutats estat italianes lideraven la revolució comercial europea. Però va passar una cosa estranya. El 1264, per exemple, el poble de Ferrara va decretar que “el magnífic i il·lustríssim senyor Obizzo” seria “governador i administrador i comandant suprem i senyor permanent de la ciutat”. De sobte, una república democràtica votava la seva pròpia extinció. No era infreqüent. Com explica Maquiavel a El príncep, el poble, quan veu que no pot oposar resistència a la noblesa, dona suport a un home perquè els defensi amb la seva autoritat. La lliçó és que la gent abandona la democràcia quan els fa por perquè una elit s’apoderi de les seves institucions.

Les institucions democràtiques de la Itàlia medieval van sucumbir al que ara en diríem populisme: una estratègia antielitista, antipluralista i excloent per construir una coalició de descontents. El mètode és excloent perquè es basa en una definició específica de poble, els interessos del qual s’han de defensar no només contra les elits, sinó contra tots els altres. Per això, al Regne Unit, el líder del Brexit Nigel Farage prometia que votar el Leave el 2016 seria una victòria per a “l’autèntic poble”. Com va dir Donald Trump en un míting electoral el mateix any, “els altres no compten per a res”. L’expresident colombià Álvaro Uribe també acostuma a parlar de la “ gente de bien ”.

Aquest populisme és dolent per dues raons evidents. En primer lloc, els seus elements excloents i contraris al pluralisme minen les institucions i els drets democràtics fonamentals; en segon lloc, fomenta una concentració excessiva de poder polític i una desinstitucionalització, i això es tradueix en una deficient prestació de serveis públics i un rendiment econòmic baix.

De tota manera, el populisme pot esdevenir una estratègia política atractiva quan es compleixen tres condicions. En primer lloc, les afirmacions sobre el predomini d’una elit han de ser prou convincents perquè la gent se les cregui. En segon lloc, perquè la ciutadania doni suport a alternatives radicals, les institucions existents han d’haver perdut la legitimitat o han de ser incapaces de fer front a un nou repte. I, en tercer lloc, una estratègia populista ha de semblar factible, malgrat el seu caràcter excloent.

Totes tres condicions es compleixen al món actual. L’augment de la desigualtat aquests últims 30 anys fa que el creixement econòmic hagi beneficiat desproporcionadament una petita elit. Però el problema no és només la desigualtat d’ingressos i patrimoni: també s’ha aguditzat la sospita que la distància social entre l’elit i tots els altres s’ha ampliat.

Aquestes disparitats econòmiques i socials tenen profundes repercussions en la representació política. Als Estats Units, el politòleg Larry M. Bartels ha demostrat que els legisladors defensen cada vegada més els interessos dels rics, alhora que la manipulació de les circumscripcions electorals els estalvia la competència política. A Europa, Jean-Claude Juncker, quan era primer ministre de Luxemburg, va descriure el procés de presa de decisions del Consell Europeu de la manera següent: “Decretem una cosa, la posem en circulació i esperem una mica per veure què passa. Si no s’alça cap clamor de protesta..., perquè la majoria de la gent no entén la decisió que s’ha pres, continuem, pas a pas, fins que arribem al punt de no retorn”.

El populisme, com a estratègia de desinstitucionalització, s’adreça a la creixent cohort de desil·lusionats amb la situació actual. Als Estats Units, la percepció generalitzada que les institucions no han sigut capaces d’abordar problemes com la desigualtat ha anat erosionant, des dels anys setanta, la confiança de la ciutadania en les principals institucions. Després de no haver previst la crisi financera del 2008, els responsables polítics nord-americans lluiten ara per regular (i gravar) les noves megaempreses, com ara Amazon i Facebook. També es considera que les institucions no han estat a l’altura davant de la globalització i els efectes de les importacions xineses en els mercats laborals locals. Per la seva banda, a Europa, molts pensen que l’augment de la mobilitat laboral i les grans crisis de refugiats superen la capacitat d’acció de les institucions de la UE.

A més de gestionar malament els nous reptes, les institucions i els responsables polítics tampoc han sigut capaços de veure-hi més enllà del seu propi discurs. Per exemple, en el període previ al referèndum del Brexit, tota la campanya del Remain es va centrar en els costos econòmics de la sortida de la Unió Europea, tot i que les enquestes d’opinió demostraven que als votants els preocupaven molt més la immigració i altres problemes.

Finalment, perquè el populisme arreli, els mateixos polítics han d’estar convençuts que és una estratègia viable. En general, afirmar que “els altres no compten per a res” no és la millor manera de captar un ampli suport. Per tant, tot i que els factors estructurals l’afavoreixen, el populisme només pot triomfar en determinades circumstàncies. En el cas de Trump, la intensa polarització partidista dels EUA li permet apel·lar als votants marginals o als volubles perquè sap que els republicans el votaran tant sí com no. I, en termes més generals, el populisme pot guanyar quan “els altres” han sigut acotats amb gran precisió o senzillament quan són pocs, sempre que es pugui dir que representen una amenaça.

Així doncs, per derrotar el populisme, cal abordar tots els factors que el converteixen en una estratègia viable. Per començar, s’ha de reconèixer que el populisme només sorgeix quan hi ha uns problemes socials i econòmics reals que li poden donar força electoral. També cal ser sincers i admetre que hi ha concepcions divergents i controvertides sobre la ciutadania, que s’haurien de debatre i no fer com si no existissin. Finalment, necessitem més democràcia i representació -potser referèndums- perquè els votants tinguin la sensació que les seves preocupacions es tenen en compte. La classe política hauria d’explorar nous mecanismes perquè els governs siguin més representatius de la societat. A l’Índia tenen un sistema de quotes basat en les castes per assignar escons parlamentaris i altres càrrecs, i en molts altres països es fa el mateix en temes de gènere. No hi ha cap motiu que impedeixi als Estats Units i Europa aplicar mesures semblants.

Copyright Project Syndicate