De la guerra al camp de refugiats més gran del món

Bidi Bidi (Uganda)Alison Richard té 20 anys, la mirada cansada, i fa dies que sap que al Sudan del Sud els crits de la mort, els de la guerra, solen venir de nit. Quan no te’ls esperes. Ell els ha sentit dos cops, i encara els té frescos. El primer, fa gairebé un any, la matinada que un grup de soldats dinka -l’ètnia majoritària que controla el govern del Sudan del Sud- van massacrar el poble on vivia i van matar la seva mare i el seu germà de sis anys. El segon, fa només quatre dies, quan va veure amb els seus ulls com uns altres combatents dinka decapitaven el seu pare i una desena de persones més en un atac semblant. No sap explicar com és que ell es va salvar. Suposa que va ser més ràpid, o més àgil; o potser va ser qüestió de sort, o de Déu. Sol, i sense res més que la roba que porta posada -una samarreta negra i foradada, uns texans terrosos i unes xancletes de plàstic-, només podia escapar. Ara, després de caminar durant tres dies, ha arribat a Uganda. Com tants altres sud-sudanesos.

El seu relat és només una mostra més dels milions de vides trencades per culpa de la guerra que martiritza el Sudan del Sud des del 2013. Gairebé tots els desplaçats sud-sudanesos es reparteixen pels camps de refugiats del nord d’Uganda, on hi ha l’assentament més gran del món, el de Bidi Bidi, que ocupa 250 quilòmetres quadrats i hi viuen unes 300.000 persones. Allà tothom evoca el mateix horror: els soldats arriben als poblats sud-sudanesos de nit, maten, violen, saquegen les cabanes, n’incendien algunes i marxen. És difícil trobar algú que no hagi perdut familiars directes en aquests atacs.

I és que el conflicte al país més jove del món, que principalment enfronta les forces del president Salva Kiir, d’ètnia dinka, i les tropes nuer, fidels al vicepresident Riek Machar, no distingeix entre militars i civils. Per segon any consecutiu, i segons l’últim informe de l’ACNUR, el Sudan del Sud va ser durant el 2017 el país del món on va créixer més ràpidament el nombre de refugiats. Malgrat que és difícil saber amb exactitud la magnitud de la tragèdia, es calcula que centenars de milers de persones han perdut la vida, més de quatre milions de sud-sudanesos han hagut d’abandonar casa seva, i la situació de crisi humanitària que se’n desprèn, amb constants episodis de fam i epidèmies, és esfereïdora.

Mentrestant, el nord d’Uganda, el veí del sud, s’ha convertit en un bosc de camps de refugiats que acullen bona part dels sud-sudanesos que s’escapen en silenci. Perquè la guerra sud-sudanesa és també un conflicte silenciat.

El camí, una odissea

A Alison el trobem a pocs metres de la frontera, en una zona verge, on Uganda, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo gairebé es barregen. Sota un sol i una calor insuportables, ell i una quinzena de refugiats més seuen al terra polsós d’un descampat que sembla aïllat de la resta del món. Fa tres dies que ni mengen ni beuen, i aquí tampoc hi ha aigua ni aliments. Per aquesta frontera, la que separa els dos països africans, uns 2.000 sud-sudanesos s’escapaven cada dia cap a Uganda fa dos anys. Els últims mesos el flux ha disminuït, però les arribades no han parat: 150 nous sud-sudanesos cada dia que passa.

“Vam arribar ahir a la nit. Després de passar la frontera, un vehicle de les Nacions Unides ens va portar fins a aquesta tenda i va desaparèixer”, explica l’Alison, que és l’únic que parlarà durant tota l’estona. La resta, principalment menors i dones, estan en silenci i sovint fiquen la cara entre els genolls, com si es volguessin amagar. Escoltar-lo significa entendre dues coses: que les ferides mentals del que han viscut trigaran a curar-se, i que ara ni ell ni els altres se senten del tot segurs. “Els soldats no són gaire lluny. Durant el camí ens havíem d’amagar perquè, si els dinka et troben, t’assassinen. Si són rebels probablement no et mataran, però sí que voldran robar-te i, si no tens res, t’apallissen o et violen”.

De fons, el plor d’una de les nenes fa estona que trenca el silenci. Li brillen els ulls i el front li crema. “Té febre, igual que una altra nena”, diu Alison. L’assenyala i explica que a ella, d’uns 3 anys, la van recollir durant el trajecte cap aquí. “Estava sola, no sabem on són els seus pares. Deuen ser morts”.

De tant en tant, Alison pregunta a aquest periodista si sap quan els vindran a buscar. En principi ja ho haurien hagut de fer. Membres de les organitzacions que gestionen els camps de refugiats del nord d’Uganda els han de recollir per portar-los a un dels centres de recepció, on passaran les primeres setmanes i, després de ser identificats, seran traslladats a un dels camps, on ja es podran establir. “Que sigui aviat. Necessitem que vingui aviat”, sospira el jove.

No volen tornar a dormir aquí: a dins d’una tenda blanca i estripada on només hi ha una lona bruta que fa de terra i quatre pals que aguanten l’estructura. Les finestres no tenen mosquiteres, tampoc la porta, i els insectes -possibles portadors de malària- entren i surten constantment.

Instal·lar-se al camp

La trista escena que dibuixen aquests sud-sudanesos xoca amb la bona propaganda que s’ha guanyat la política d’acollida d’Uganda els últims anys. A diferència d’altres països, el govern ugandès proporciona a cada família -o grup- de refugiats un terreny per construir-hi un habitatge i cultivar 50 metres quadrats de terra. També tenen certa llibertat de moviments, possibilitats de treballar i accés als serveis bàsics d’educació i sanitat. En tots els casos la situació millora quan s’instal·len en un dels diversos assentaments, però el dia a dia és ple d’ombres. I Tombe Emmanuel, un sud-sudanès de 32 anys, ho sap molt bé.

Fa mesos que el van traslladar a Bidi Bidi. Ara, en un punt de l’immens campament, observa impacient com creix la seva collita. Té pressa. Tenen gana. “Cada cop se’ns acaba més ràpid el menjar que ens donen les ONG, i amb la superfície de terra cultivable no n’hi ha prou”, renega mentre treu pedres del seu tros de terra, on hi té plantats tomàquets, cebes i una espècie d’herbes que utilitzen per fer sopa. “El terreny no és bo, és rocós!”.Darrere seu, els seus quatre fills s’entretenen recollint branques i fulles de terra. “Si no hi ha prou menjar, és fàcil que es posin malalts. La diarrea, els problemes respiratoris i la malària són freqüents”, explica el pare. Clava la vista en un dels nens, que té onze anys. “Ell ha tingut malària dos cops d’ençà que vam arribar, i no sempre arriben medicaments”.

El seu dia a dia, en tots els àmbits, depèn totalment de l’ajuda que reben del govern ugandès i de les organitzacions humanitàries: la majoria de refugiats arriben sense res, o bé perquè quan els soldats van atacar el poble no van poder endur-se ni un cèntim, o bé perquè el poc que havien conservat els hi van robar pel camí. “Estic agraït a Uganda, però el problema és que estem condemnats únicament a sobreviure”, es lamenta el Tombe, que abans de la guerra feia de mestre.

Gairebé sense aigua

A pocs metres de la seva cabana hi ha un sortidor d’aigua. Un grup d’infants -el nen més gran deu tenir uns 10 anys- agafen amb força unes garrafes grogues i esperen que en surti alguna gota. El primer raig trigarà uns quinze minuts a aparèixer, i serà efímer. “Els sortidors estan més hores apagats que en funcionament”, comenta des de l’altra banda del camí Betty Pony. Té 13 anys i, com tants menors sud-sudanesos, està sola. Se sent afortunada perquè els seus pares no són morts. “El pare és al Sudan del Sud, es va quedar lluitant; i la meva mare va fugir a la República Democràtica del Congo”, explica mentre renta la roba en una mena de font intermitent. Al seu costat, la seva amiga Kidden abaixa la cara i ensabona amb força una samarreta. Els soldats van matar els seus pares a uns metres de casa seva. També va venir sola.

I és que l’èxode sud-sudanès és un èxode de famílies trencades i menors sense companyia. A banda dels moltíssims infants que arriben orfes, molts altres nens van perdre els seus pares la nit que els combatents van massacrar el poble: van córrer en diferents direccions i des de llavors no n’han tornat a tenir notícies. Aquí no hi ha gaires mòbils.

De sobte la cridòria envaeix aquest racó de Bidi Bidi. Els mateixos nens que venien a buscar aigua s’empenyen per ser els primers. Ha tornat l’aigua. “Fixa-t’hi, no durarà ni un minut”, diu la Betty. I té raó. L’aigua para de rajar al cap de pocs segons.