Guerra i esport
Dos gerents de màrqueting de dos equips de futbol em van explicar fa uns mesos que molts clubs estaven estudiant totes les funcions socials de l’esport rei. A més de l’espectacle esportiu, per a què més serveix el futbol?
Els estudis sociològics que van fer responen: evitar guerres. Em va costar entendre-ho. Els dos directius no en tenien cap dubte. El futbol té moltíssimes funcions socials: esportivitat, valors, esforç, barris oprimits, salut... Però la principal era la capacitat de sublimació de la violència de l’ésser humà i de les nacions.
No és l’únic esport. Als anys setanta, la famosa final del món d’escacs entre Bobby Fischer i Borís Spasski va anar molt més enllà de l’esport. Són els anys de la Guerra Freda entre els Estats Units i l’URSS, de les bombes nuclears, de l’espionatge. Es parla d’una possible tercera guerra mundial. La final d’escacs, en què per primer cop un americà acaba amb l’hegemonia russa, es viu als Estats Units com una victòria militar. Hem guanyat els russos. D’això es tractava.
L’esport conté realment tots els elements de la guerra: enfrontament entre dos rivals, estratègia, victòria, defensa, atac, capità... Fins i tot, l’uniforme de l’esportista és una mena d’uniforme militar. Però no la mort.
Aquest fenomen torna avui a l’actualitat. Corea del Nord i del Sud estan virtualment en guerra des del 1948. Els dos darrers anys no hi ha hagut contacte polític entre les dues nacions. De cop i volta, arriben els Jocs Olímpics d’Hivern. Corea del Nord hi veu l’oportunitat de desafiar el bloqueig econòmic occidental. I proposa al país amb qui està en guerra que els seus esportistes puguin competir sota una bandera unificada, que representa la voluntat d’arribar a la pau. Potser és només una jugada de Kim Jong-un. Però és un primer pas. Que guanyi el millor.
