18/11: Guerra i la mòmia

El PSOE va ser un dels creadors del règim del 78. De fet, la Transició és sobretot un pacte entre la UCD i el PSOE, amb alguns secundaris imprescindibles. Per això es van dissenyar aquest bipartidisme imperfecte. Una democràcia amb tres límits intocables: la monarquia, la unitat d’Espanya i no remoure els pòsits del franquisme. Potser per això, el PSOE continua sent imprescindible per mantenir aquell pacte fundacional i el règim que se’n deriva. Quan surt Alfonso Guerra a parlar, sigui del que sigui, transparenta l’angoixa ultraconservadora d’un pare tan cofat del seu invent que està disposat a defensar-lo a capa i espasa sense tocar-ne ni una coma. Tot el PSOE està compromès amb la pervivència d’aquell règim. Però hi ha dos models contraposats per buscar-ne la pervivència. Un, diguem-ne lampedusià, és retocar algunes coses per conservar l’essencial. Una opció reformista: els edificis que no es reformen s’acaben ensorrant. I el PSOE de Sánchez no vol que s’ensorri l’edifici. L’altra opció és la de Guerra (i González): zelosos de la seva obra de joventut, la volen mantenir intacta, a risc de momificar-la. I, als defensors de la mòmia, fins i tot els qui volen fer-li transfusions per renovar-la i mantenir-la els semblen uns traïdors.