La vida a canvi d'explicar l'horror: el reporterisme extrem puja al TNC

BarcelonaL'un viu al límit i l'altra directament no en té. El fotoperiodista Kevin Carter i la corresponsal Marie Colvin van dedicar les seves vides a explicar les guerres mitjançant el periodisme. Tots dos hi van deixar la pell en una feina desgastadora i sovint poc visible als països en pau. El director i dramaturg Pau Carrió creu que la distància geogràfica no pot servir d'excusa per mirar cap a una altra banda, així que ha convertit les històries de Colvin i Carter en dos monòlegs. Amb el títol Testimoni de guerra, l'espectacle –guanyador del tretzè premi Quim Masó– és el debut teatral de Carrió com a dramaturg. Amb Laura Aubert i Pol López de protagonistes, el muntatge es podrà veure del 21 al 31 de gener a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

"Què fem amb el dolor de les víctimes de la guerra? I amb els que ens ho expliquen? No podem tancar els ulls, ens hi hem d'enfrontar. Són víctimes llunyanes, però els últims anys truquen a la nostra porta. I no és només aleshores quan ens ho hem de plantejar", afirma Carrió. El dramaturg dona tot el pes a la paraula (i a la feina dels intèrprets) per aconseguir-ho.

Testimoni de guerra és una obra per a dos actors i tres focus, en un format molt similar als monòlegsDona no reeducable i CrecEnUnSolDéu interpretats per Míriam Iscla i Rosa Maria Sardà i dirigits per Lluís Pasqual el 2015. La força de l'espectacle correspon del tot als dos protagonistes, que van patir la cruesa de la guerra i van lluitar per poder-la explicar en primera persona.

Kevin Carter: la vida per una foto

El fotògraf sud-africà Kevin Carter es va fer conegut els anys 90 per la imatge d'una nena sudanesa desnodrida i amb un voltor al darrere. "Ens genera empatia cap a la nena però decidim ignorar el gran fenomen: la imatge és la representació de la gana que pateixen milers de persones", diu Carrió. Gràcies a la fotografia, que es va publicar al New York Times, Carter va rebre el premi Pulitzer el 1994. Tot i això, la imatge també li va valdre dures crítiques: el comparaven amb el voltor i li qüestionaven que no hagués ajudat la nena. Quatre mesos després el fotògraf es va suïcidar.

A través del monòleg, titulat Vas ajudar la nena?, Carrió planteja quina és la utilitat de l'art. "Ataca una qüestió fonamental: quina és la utilitat de mostrar l'horror del món?", apunta López. Carter era un home blanc que va viure a Sud-àfrica durant l'apartheid, i això el situava en una posició privilegiada però també incòmoda. "No volia pertànyer al lloc dels homes blancs privilegiats. A través de la fotografia va trobar que ell podia tenir una certa utilitat posant el seu cos al servei de l'explicació dels conflictes del món", diu l'actor.

Aferrat al compromís de retratar l'horror, Carter va tenir una vida difícil "de festes, substàncies, nits i autodestrucció", defineix López. El seu impuls vital era aconseguir que aquest horror tingués incidència en la vida de les persones que observaven les fotografies, però al final la guerra el va superar. "Veia la part fosca de la humanitat, estava abocat a l'abisme i a la negritud. No va poder suportar més el pes de tot aquest dolor", explica l'intèrpret.

Marie Colvin: la dona sense por

Els conflictes bèl·lics a l'Orient Mitjà van atraure irremeiablement Marie Colvin, una periodista nord-americana que treballava per al Sunday Times. Des del 1986 fins a la seva mort, el 2012, Colvin va exercir de corresponsal de guerra i va cobrir els conflictes armats dels Balcans, Txetxènia, Sri Lanka, Sierra Leone i Zimbàbue, entre molts altres. Va ser la primera persona que va entrevistar Muammar al-Gaddafi després del bombardeig a Trípoli el 1986 i, el 2011, la primera que li va fer una entrevista internacional després de la Primavera Àrab. El 2012 va entrar il·legalment a Síria amb moto i poc després va morir a causa d'una explosió.

"És una dona sense límits. Per a ella la por no existeix. Vol superar qualsevol frontera i és capaç de donar la vida per informar", explica Laura Aubert. Carrió ha construït el monòleg de Colvin, titulat Des de l'ull de l'huracà, a partir de les seves cròniques periodístiques, que mostren com dedicava tota la seva vida a informar. La vocació de la corresponsal era tan gran que el 2001 va perdre un ull per l'esclat d'una granada: malgrat les lesions, va escriure un article de 3.000 paraules just després. "A través d'ella he arribat a entendre la importància d’informar des de les zones de guerra. A vegades no es té gaire present el risc que corren certs periodistes per la voluntat de traslladar la informació", apunta Aubert, que afegeix: "Hauríem de valorar tots una mica més aquesta feina".