El dret a construir la pròpia imatge

i Guillem Frontera
16/02/2017
3 min

Robert Graves contava que, a mitjans dels anys 60, dues angleses parlaven de les vacances que havien fet aquell estiu. Una havia estat a Mallorca. L’altra li va preguntar per on queia aquest lloc, i la primera li va contestar que, com que hi havia anat i n’havia tornat en avió, no ho sabia. Els llibres d’alguns viatgers anglesos de darreries del XIX i principis del XX no havien assolit la notorietat suficient perquè aquella bona dona sabés localitzar l’illa en el mapa. Robert Graves ho atribuïa al que considerava incultura dels seus paisans. Hauria pogut afinar una mica més en la distribució d’aquesta responsabilitat, descarregant-ne una part a l’esquena d’una història que havia fet i feia camí d’una manera lenta i potser vagarosa. Per dir-ho així, Mallorca era una illa que desconeixia els avantatges de construir-se una bona imatge i de projectar-la al món. Quan n’arribés l’hora, els materials literaris i gràfics produïts, sobretot, pels viatgers europeus constituirien uns fonaments sòlids. Però, tot plegat, aniria molt a poc a poc, i s’encarnaria en el fenomen més radical i trasbalsador que, després d’una guerra, pot transformar un país, ço és convertir-se en un destí de turisme de masses. Així i tot, quan la senyora de què parlava l’autor d’El comte Belisari encara no sabia per on parava aquesta terra, el turisme ja començava a ser de masses.

Ara sí, tothom sap on ha de buscar Mallorca al mapa. Aquesta primera passa ha costat molt: en transformacions del paisatge, en contaminació, en pèrdues físiques i culturals, en abusos de recursos de tota casta. Però encara cal afegir-hi un cost més difús i de mal avaluar: la immensa majoria de la gent del país no ha intervingut en la formació de la imatge que Europa s’ha fet de l’illa. Aquesta imatge, que deuria ser embastada des de la població, és gairebé patrimoni exclusiu del sector turístic, que també té l’usdefruit del paisatge -a més d’intervenir-hi sense miraments- i, en general, del context físic i patrimonial del país.

Aquesta marginació de la gent en la construcció de la imatge d’un país revela autoritarisme polític o apropiació i manipuació dels poders fàctics. En una comunitat com la nostra, on el monocultiu turístic mou pràcticament tota l’economia, la voluntat del comú de la gent en la construcció de la seva imatge no compta gairebé per a res. Amb els materials que el sector turístic els posa a l’abast, els visitants es fan una imatge de Mallorca patèticament subsidiària de la que es fan amb els elements més esquinçats del folklore hispànic. La informació que recullen aquests visitants els ve donada en bona mesura pels productes a la venda en botigues de souvenirs, de les quals han desaparegut els objectes que, mistificats o no, provenien de l’artesania local. Una part de l’allau humana segurament deu haver visitat la Seu o algun altre monument arquitectònic, que en la seva memòria acabarà confonent-se amb les postals d’altres monuments d’altres indrets visitats.

El dret individual a construir la pròpia imatge és generalment acceptat. Però la qüestió no es planteja quan aquesta imatge és patrimoni dels pobles. (Una tribu amazònica revisa els materials gràfics -fotografies, vídeos...- que els visitants hagin pogut recollir perquè no volen permetre que aquests materials donin una imatge errònia o degradant de la seva gent i del medi. Si és clar que l’actitud no serveix de referent, sí que se’n pot treure algun punt de reflexió.) No és menester legislar ni tan sols fer crides, ja que, si no hi intervenen situacions extraordinàries, la imatge que projecten els pobles sol respondre a la seva realitat en una part significativa. No succeeix així, però, quan el visitant és retingut de facto en una zona costanera que li ofereix la il·lusió de ser en un país estranger sòlidament edificat pels segles.

I la veritat és que el país no fa res per trencar aquesta grollera ficció. El turisme havia de crear, segons els clàssics de la matèria, una societat d’intercanvi cultural que enriquís el visitant i regenerés l’aborigen i el conduís a la modernitat. Els països també creixen pel coneixement que en tenen els externs. Si el país hagués organitzat l’activitat turística segons el somni dels sants pares (Miquel dels Sants Oliver, Enric Alzamora, Bartomeu Amengual et al), sens dubte ara seria un gran país i no aquest espai geogràfic de platges separades de terra ferma per una veta urbanitzada i renouera, on es venen toros, toreros, banderilles, bailaoras i alguns capells mexicans.

stats