Eivissa - Nova York (o Formentera)

Les desavinences de dos mallorquins, joves al moment dels fets, canviaren el rumb i la configuració de la ciutat de Palma. A principis del decenni de 1980, Ramon Aguiló era batlle de Palma i Nadal Batle rector de la Universitat de les Illes Balears. Aquella universitat sortia de l’ou i encara no havia triat un model de desenvolupament. Un antic escorxador relativament cèntric, obra de l’arquitecte Gaspar Bennàssar, hauria pogut ser el cor de la nova universitat, que satisfaria les necessitats d’espai mitjançant la rehabilitació d’altres edificis de Palma -i contribuiria alhora al manteniment del seu patrimoni arquitectònic-. Però els dos joves no es varen entendre i finalment s’optà pel model del campus, una extensió d’edificis plantats en mig d’antics ametllerars. Siguem sincers, més que un campus semblen edificacions en un descampat. Els vasos comunicants s’estroncaren des del principi.

El desacord dels dos joves ara és una confirmació de com les grans infraestructures generalment resolen problemes però també en creen molts. Pertot ho saben, això, però com més petit és el lloc més grans són els inconvenients. La solució de molts de problemes mitjançant una gran infraestructura que en resolgui la majoria ha estat fatal per a la vida de les Illes, per al seu territori i, sobretot, per als seus habitants. En general, ha perjudicat els indígenes de moltes maneres.

Podríem començar per la seva connectivitat. La gent de més edat recorda perfectament com el vaixell correu (amb Barcelona, València, Alacant, Eivissa, Menorca) atracava just aquí mateix, a la Riba, al peu de la Llotja, com aquell qui diu, de manera que el viatge no es recarregava amb un fardell d’incomoditats suplementàries. Ara, per agafar un vaixell correu, te n’has d’anar a un munt d’euros de taxi, encara que tinguem la mar al passeig d’en Sagrera. Per anar amb vaixell a Barcelona, primer has de fer un viatge incòmode i caríssim a on la ciutat perd el seu nom.

No podem queixar-nos de la distància que hi ha entre la ciutat de Palma i l’aeroport, que és perfectament raonable i assumible. Però la transformació de l’aeroport provincià de no fa gaires anys en la gran instal·lació que és ara ha desfavorit enormement els illencs que s’han de traslladar en avió; i que es veuen condemnats a fer una marató per arribar a la porta d’embarcament. (Les dues noves grans terminals de Madrid i de Barcelona també han allargat el trajecte que els passatgers han de fer a peu en arribar a aquests aeroports. El model de desenvolupament pateix d’elefantiasi i potser aquesta serà, finalment, la causa de la seva mort.)

Les escoles noves, els instituts, les noves llars d’ancians, els hospitals de nova planta... tot ho allunyem dels seus usuaris naturals. Mentrestant, les entrades i sortides de les grans ciutats tendeixen al col·lapse intermitent, i, així, l’accés a aquestes instal·lacions es fa perillosament dificultós.

Ara l’Autoritat Portuària de les Balears vol traslladar l’estació marítima de Formentera a aquell escenari de desolació que són els nous molls del port d’Eivissa. Els vaixells que uneixen les dues Pitiüses antany atracaven al punt de la riba més proper al centre de la ciutat. Una primera reforma allunyà l’estació marítima, però el canvi encara era assumible. Les noves decisions serien fatals per al trànsit de passatgers, excursionistes o no, però sobretot per als usuaris del país, per als quals aquests correus marítims són com l’autobús per als urbanites. Qui hagi anat i vingut d’una illa a l’altra a bord de la mítica Joven Dolores entendrà la desproporció del canvi: un trajecte domèstic ara anirà precedit d’una operació més adequada a un llarg viatge transatlàntic.

Crèduls fins a la imprudència, tenim tan interioritzat que les grans obres es fan per millorar les condicions generals de la població que oblidem la pèrdua dels avantatges -els drets- dels usuaris tradicionals de les infraestructures. Urbanistes, enginyers, arquitectes... i sobretot governants només tenen en compte una part de la incidència d’aquestes obres en la vida de les persones. Sembla que no entenen que, si forçosament han de crear incomoditats, les haurien de patir tan sols els usuaris dels nous serveis. Si s’ha optat pel model de la massificació turística a Mallorca, per exemple, bé hi hauria maneres de facilitar als illencs l’accés a les aeronaus. Si no, aquestes reformes no signifiquen progrés. També pot passar que el seu principal objectiu sigui assaltar els eraris públics. Això s’estila ferm, reconeguem-ho.