L’èxit i la destrucció
Els penya-segats blancs de Rügen conformaven un d’aquests paisatges que s’avenen especialment a acompanyar-nos perquè ens puguem fer alguna idea del paradís. Així ho va percebre Caspar David Friedrich, que els convertí en un temple de la naturalesa, un dels escenaris mítics més seductors -emocionants i torbadors- del Romanticisme alemany. La identitat i l’actitud dels personatges que es reten a tanta grandiositat continuen embolcallats en un misteri ple de gràcia. Ara ens en queda, d’aquests penya-segats, el batec immemorial gràcies al pintor, perquè n’han desaparegut les punxes que els atorgaven el caràcter sagrat. Els vents i les tempestes esculpeixen, transformen incessantment el paisatge -El temps, aquest gran escultor, com diu Marguerite Yourcenar-, però ens n’adonem només quan en transformen aquells elements simbòlics que s’havien esgrafiat a la nostra memòria. Els canvis ens obliguen a reorganitzar la nostra imatge del món, aquest espai escènic que construïm al llarg de la vida amb visions de procedència diversa.
Els temporals de mesos enrere destruïren la icona de Malta, el famós pontàs de l’illa de Gozo, que era emblema turístic de l’arxipèlag. La mirada i la memòria dels que tenien més a prop aquesta orfebreria capriciosa de la geologia ara s’han d’acostumar a la seva absència. Hi ajuda tenir la consciència tranquil·la: no és la mà de l’home, que ha mutilat el vell paisatge, sinó les mateixes forces que l’havien esculpit. És així com aprenem que la Terra no és nostra, només en som els estadants. I quan li causem ferides greus -com els paisatges urbans destruïts per les guerres- la consciència dels pobles es carrega de foscor.
De la necessitat de conservar l’entorn i afavorir així els trets originals dels paisatges se n’ha començat a prendre consciència no fa gaire. I s’ha plantejat a partir de les destrosses causades per aquelles activitats que s’havien originat per la gràcia antiga dels paisatges. Aquesta paradoxa (?) és fruit de la intervenció desmesurada i golafre de l’home (que també sap intervenir en la naturalesa amb sentit i sensibilitat: és així com ha escalonat amb marges de pedra seca les faldes més agosarades de les muntanyes per sembrar-hi oliveres; o com ha encatifat les planes amb geometries que li atorguen delicades fesomies). Però quan es deixa dur per la golafreria, l’home esdevé el gran destructor.
Les costes del país n’exhibeixen mostres d’una envergadura aclaparadora -un mal que afecta també zones interiors-. El model turístic que la mateixa pràctica ha imposat es basa en el consum irrefrenable de territori. Com un càstig bíblic a la cobdícia i a la supèrbia dels illencs, l’èxit venia acompanyat de l’afebliment -en un camp de competitivitat salvatge-. Bona part de la competència ha estat anul·lada o disminuïda per les guerres, el terrorisme, la inseguretat de les colònies turístiques de l’est i del sud del Mediterrani. Turquia, Síria, Egipte, Tunísia... són països receptors amb un potencial immens, lamentablement sumits en una violència que espanta la clientela.
I, no obstant, alguns operadors turístics, amb el poderós TUI al capdavant, aprofitaren la fira de Berlín per llançar una amenaça no gens velada: Turquia i Egipte estarien preparades per reincorporar-se al mercat, de manera que podrien fer rebaixar sensiblement les espectaculars xifres que esclaten a les estadístiques vacacionals. D’altra banda, ja s’ha reconegut que el Brexit no afavorirà, ans al contrari, les aportacions britàniques a aquestes xifres. Com és natural, algunes veus empresarials s’han alçat contra els operadors turístics, als quals acusen de fer xantatge per obtenir rebaixes significatives a l’oferta illenca.
Què té a veure tot plegat amb el paisatge? La seva destrucció, a part de restar atractiu a les Illes -Mallorca i Eivissa molt especialment-, és producte del creixement de l’oferta, que situa la colònia turística balear en competència amb destinacions de menys qualitat original. Si encara fóssim capaços d’imaginar-nos una Mallorca -o una Eivissa- lleugerament -àdhuc bellament- transformada per unes instal·lacions turístiques d’acord amb els recursos naturals i susceptibles de ser ateses per la població indígena, entendríem que no hi havia necessitat de competir pel turisme de masses, que comporta tanta activitat depredadora. Però juguem a la mateixa lliga que totes les altres destinacions vulgars. Ergo, no ens queixem de les maniobres dels operadors, percebudes com a xantatge. Ells en diuen negociació i tenen molt de camp de maniobra.
