Les lliçons d’Europa a Trump

i Guillem Frontera
14/11/2016
3 min

Sí, n’hi ha per rompre’s les vestidures, i prou que ens les hem esqueixat: sobretot perquè fins un parell de setmanes abans de les eleccions no havíem previst la possibilitat que Donald Trump entrés a la Casa Blanca. Ens dol el ridícul que hem fet negant-nos a preveure la possibilitat que el pallasso assassí s’assegués davant del quadre de comandament del món. La primera pregunta, suposo, és si convé més una aliança de Trump amb Putin o una declaració de guerra freda -que no se sol declarar-. De moment, sembla que aquests dos majorals es poden entendre, i ja seria paradoxal que, amb ells manejant poders il·limitats, s’esvaís l’amenaça d’una nova guerra freda.

Doncs sí, hem fet el ridícul en deixar-nos caure pel tobogan de suau desnivell cap a una ficció que no prometia sucre i mel però que almenys no ens era tan hostil com la figura d’aquest mata-setzes tavernari. ¿És possible que les campanyes i les manifestacions excepcionalment cridaneres afavoreixin a l’alça el desenvolupament que hom volia combatre? Després de les grans manifestacions contra la guerra de Bush-Blair (i Aznar) contra l’Iraq, els resultats en les següents autonòmiques i municipals podrien avalar aquesta possibilitat.

Però, per què ens ha sorprès tant aquesta elecció?

En realitat, no hi ha raons de pes perquè ens hàgim sentit tan sorpresos i tan insultats -fins i tot personalment-. Ha succeït als EUA el que no imaginàvem que pogués passar en un país civilitzat. ¿Podia passar en un país civilitzat que el líder del partit més corrupte de la UE fos elegit president, justament quan als jutjats s’escateixen casos com Gürtel i afers com el de Bankia? També diríem, si és cert que la història ens pot ensenyar alguna cosa, que en països de l’Europa de l’Est -Polònia, Hongria...-, que van patir les crueltats nazi i comunista, no hi tornarien a sorgir moviments integristes, xenòfobs, autoritaris, amarats de nazisme fins a les arrels. Igualment hauríeu pronosticat que Turquia, vistes les benediccions rebudes en forma de milions d’euros de la Unió Europea, assentaria els rails que l’haurien d’haver portat a la consolidació de la democràcia i, en conseqüència, a la seva integració europea. Ara, però, assistim a l’ofegament de la democràcia turca i tots plegats, els europeus, mirem cap a una altra banda per poder dir, quan se’ns demanin comptes, que no havíem vist res. Trump y Rajoy no són comparables, però tots dos són extremament perillosos per als desposseïts dels seus països respectius. En fi, si la situació d’Espanya fos motiu d’interès per a la ciutadania dels EUA, segurament molts nord-americans es preguntarien avui de què ens escandalitzem.

Hem viscut les eleccions als EUA potser amb més interès que les nostres darreres legislatives. I és cert que l’elecció de Trump ens pot dur mals fins a la cuina de casa nostra -la de cadascú-, però encara no en tenim tanta certesa com la que ens aclapara en considerar les conseqüències de la presidència de Rajoy. Rajoy és aquí -i no se n’amaga- per acabar la feina iniciada a l’anterior legislatura, per deixar-ho tot fermat i ben fermat. En coneixem la doctrina i les eines, la filosofia i les maneres. Es dedicarà a recollir els roïssos del gran festí perquè en disposin els que l’afavoreixen, i a fer la guerra de tribunals contra Catalunya i les seves institucions. Necessita tancar aquest capítol i creu que obtindrà la resignació dels catalans per una llarga etapa. Ho aconsegueixi o no, a la seva fulla de serveis hi comptarà la tenacitat, l’obcecació per anul·lar l’essència de país, la substància de nació de Catalunya. I això, a Espanya, té premi.

Doncs això és el que l’aritmètica electoral i la lògica socialista espanyola han possibilitat. I encara ens escandalitzem del que ha passat als EUA -o del que creiem que hi passarà-. Els EUA no han fet altra cosa que no sia afegir-se a un corrent que a Europa ja aixeca onades d’alçada, i força inquietants. Europa ha ensenyat a Trump a ajuntar xenofòbia, racisme i menyspreu pels drets humans, amb una lliçó magistral -la de l’acollida dels expatriats per les guerres i la misèria-. Li ha ensenyat que no passa res si el mar Mediterrani, per on han navegat les idees que més ennobleixen la història, es converteix en cementiri davant la nostra indiferència. Potser no li eren menester aquestes lliçons, però les hi hem donades. De manera que sí, esclar, ens escandalitza l’afer Trump, però no siguem tan hipòcrites d’ubicar en la seva figura la ignomínia global.

stats