La por a perdre l’estil de vida

Els països que han rebut en poc temps grans contingents migratoris ens haurien de poder orientar davant els moviments de població que ara mateix es produeixen. Les experiències d’aquests països solen ser traumàtiques, ja que ni les seves poblacions receptores estan preparades per a les situacions que es creen ni els seus governs ni cap organisme internacional no prenen altres mesures que no siguin destinades a estroncar la circulació dels qui fugen de la misèria o de la mort segura sota les bombes.

En la crisi mal dita dels refugiats -no són refugiats: només hem ofert refugi a una part mínima dels que el necessiten per a la supervivència-, la solidaritat entre els pobles ha fet fallida de la manera més estrepitosa. Mirant no gaire lluny, el govern de Rajoy, tan disposat a perdre vots consentint la corrupció, no s’ha exposat a perdre’n cap per obrir la mà als que piquen a la nostra porta. Ara ho deu celebrar, a la vista de com una actitud una mica més generosa ha perjudicat Angela Merkel. Però la posició de Rajoy, tot i ser infame, diríeu que és d’un exemplar humanitarisme si la compareu amb la d’alguns dels països que inexplicablement fan part de la Unió Europea sense haver homologat prèviament les seves democràcies -tot i l’escassa autoexigència dels europeus de primera hora en aquest principi bàsic de la Unió-. Sigui com sigui, la situació ens ha ensenyat que el rebuig criminal dels fugitius de les guerres no és un caprici dels governants, sinó un conjunt de decisions preses en sintonia amb un estat general de desànim, suma de les crisis econòmiques, del deteriorament de l’estat del benestar i la consegüent sensació de pèrdua de seguretat.

Per més que molts de països, entre els quals hi ha els nostres, presumeixin d’haver incorporat fins ara els fluxos migratoris de manera exemplar, la veritat és que la irrupció de les darreres onades de gent forana i el seu assentament peremptori ha alimentat aquesta sensació d’inseguretat, els prejudicis i la desconfiança. Cal rastrejar les responsabilitats, començant pel comportament dels governants i dels caps dels organismes internacionals amb empriu en aquesta qüestió, ja que ni l’immigrant ni el receptor no han rebut cap formació perquè la fusió es faci amb fluïdesa. Hi ha pobles afortunats -a Mallorca, per exemple, si són petits i tenen la mar enfora- on la immigració s’ha adaptat al territori i ha estat com el que en diem un ploure guapo: la terra té temps d’amerar-se sense que l’excés d’aigua caiguda en poc temps hi esgrafiï estries i arrossegui avall les capes més fèrtils. La immigració en allaus crea en els aborígens una inguarible sensació de pèrdua.

Què s’ha perdut? Molt més del que estem disposats a reconèixer. En aquests casos canvia el paisatge, la remor de llengua al carrer, els hàbits quotidians. Servidor en diria l’estil de vida. L’estil de vida és l’excipient que dóna fermesa i caràcter a l’inventari de les relacions humanes filtrades i consolidades pel temps. Són, en una, mil petites coses que la comunitat havia anat llimant en nom de la convivència. Es manifesta en el clos familiar, però, sobretot, al carrer. Qui havia de dir, quan servidor era un al·lot, que arribaria un moment que les persones no ens parlaríem a crits de cent metres lluny? O que no escopiríem al carrer? Al llarg de la meva vida he vist com s’implantava el costum de parlar sense cridar. He vist com ja ningú no escopia al carrer ni hi tirava llosques. Una vegada arribat a aquest punt, qui hauria dit que aquestes expressions gràfiques del progrés humà -el civisme- desapareixerien dels nostres carrers? Amb el benentès que l’immigrant en té prou defensant-se en un món en què ningú no li facilita les coses. Qui li pot retreure comportaments molestos per a la comunitat que l’acull?

Però no és veritat: la societat no l’acull, perquè els seus governants no han volgut assumir la situació com un problema dels que hi són i dels que vénen. Els nostres governs no han sabut organitzar l’arribada ni l’assentament dels nouvinguts de manera que l’encaix es resolgui sense que l’estil de vida de la comunitat receptora faci fallida. I sense que la cultura d’aquesta comunitat se’n ressenti.

Tot el que perdem amb cada onada d’immigrants batega a les consciències de la gent i fa que s’hi congriï una por difusa, intangible, profundament arrelada. I aquesta por ajuda a explicar la complicitat de les societats amb els governants que aixequen murs però no saben ni volen construir ponts per anar i venir, ara i en el futur.