Rebutjar els nàufrags a cops de destral
Ella hauria pogut aprendre, de l’episodi central de la seva vida, una lliçó ben diferent. En va deduir que has de ser inflexible fins a la crueltat, si és menester, perquè ningú no et pugui entorpir la marxa cap al teu somni. El somni de Lady Griffith era el poder: els diners, la influència, la capacitat de comprar i de corrompre. El seu darrer protegit, Vincent, encara és més cínic que ella i acabarà per matar-la en el decurs d’un viatge per l’Àfrica. Al final, ell havia après millor la lliçó d’aquell episodi llunyà que havia marcat la vida d’ella.
És una de les històries d’aquesta immensa història d’històries que és Els falsificadors de moneda, d’André Gide (traducció al català de Xavier Pericay). Servidor la citava dies enrere perquè un episodi del llibre il·lumina en la meva opinió la travessia en fals dels candidats a les presidencials de diumenge. I allò que passa: una gran novel·la se t’enganxa a les mans, fins i tot quan tens un petit enfilall d’urgències. Quan ja havia aclarit el que cercava, el llibre es negava a tornar a la prestatgeria i, evidentment, em va tenir segrestat unes quantes, profitoses, hores. (Sartre va dir que Gide era l’escriptor més lliure de tots.)
La retrobada amb Els falsificadors de moneda em convidà a un nomadeig per algunes històries, una de les quals és la de Vincent i Lady Griffith. Aquesta dona conta que, durant un viatge transatlàntic, el vaixell va naufragar i els passatgers que pogueren es van embotir en els bots salvavides. Però no n’hi havia per a tothom. El protocol era el següent: un o dos mariners pujaven a cada bot per evitar que s’hi acomodessin més nàufrags dels que hi cabien -per garantir la seguretat-. Els que, un cop omplert el bot, intentaven abordar-lo, eren dissuadits pels mariners, que, amb destral o ganivet, els colpejaven fins a tallar-los la mà si insistien en el seu intent.
Ell, Vincent, malgrat la pèssima qualitat humana del material de què és fet, s’escarrufa i es rebel·la contra aquella salvatjada, però ella li fa veure que, altrament, el bot hauria naufragat i no s’hauria salvat ningú. En el futur, per tant, no deixaria pujar al seu somni ningú que el pogués dificultar. Des d’aleshores, sempre li havia anat bé, però no va saber avaluar la capacitat destructora del seu nou i darrer enamorat.
La imatge dels mariners impedint a cops de destral que pugin al bot més nàufrags desesperats és tan poderosa com inclement. Em va menar a desenes d’escenes que s’han viscut en els territoris fronterers d’Europa: els homes penjats a les reixes de Ceuta i Melilla, aquests mateixos homes mirant d’arribar-hi nedant i sota les bales de goma de les forces de seguretat de l’Estat; ciutadans de l’Est europeu, que fa quatre dies eren externs respecte del seu propi somni, ara enfrontant-se als que fugen de la guerra o de la misèria en cerca d’un refugi i d’una oportunitat de supervivència. Nosaltres som els mariners armats de destrals. I, si no ho som, paguem els salaris i les destrals dels que vigilen que ningú pugi al nostre somni.
La diferència substancial és que els bots salvavides no podien encabir més nàufrags i era menester triar entre que se’n salvés un nombre determinat o morissin potser tots engolits per l’oceà; mentre que nosaltres tenim tot un continent que s’agradava d’imaginar-se terra d’acollida, humanitat amb els braços oberts. Europa vivia en fals, gronxada pel somni de la solidaritat i de la compassió. I la història abonava aquesta visió amb alguns episodis d’abnegació exemplars. Europa havia deixat circular milions d’emigrants pels seus territoris, n’havia afavorit l’assentament i la integració. No sempre, però tendim a servar el record dels fets edificants en detriment d’aquells altres que no podem assumir més que a partir de l’exercici de l’autocrítica.
Aquella escena dels mariners rebutjant nous passatgers a bord del bot salvavides és d’una brutalitat extrema. Hi podem redescobrir o confirmar el poder de l’art, de la literatura, com a eina per recrear la vida amb més força que les imatges que la pròpia vida ens ofereix de la barbàrie. Les imatges que qualifiquem de definitives, de les quals diem que marcaran un abans i un després en la nostra percepció i la nostra actitud davant les atrocitats dels nostres governants, aviat són substituïdes per unes altres de més impacte, que amb tota seguretat es diluiran enmig de la tempesta creixent d’enfrontaments entre els que aspiren a sobreviure i els que farien qualsevol cosa per salvar, com deia Wells, les seves piscines.
