El silenci de la intel·liguèntsia espanyola

És llastimosament revelador el buit que una part important de la intel·liguèntsia espanyola ha teixit entorn del procés català, ni que sigui en la versió més light i fàcilment assumible: el dret del poble català a manifestar la seva voluntat mitjançant un referèndum, com va defensar, per exemple, Santiago Segura. Durant els darrers decennis del franquisme, l’esquerra espanyola (i, amb ella, aquesta part de la intel·liguèntsia) havia reconegut fraternalment el paper d’avantguarda que jugava Catalunya en el conjunt de l’Estat. L’efervescència política i cultural que acompanyà el bastiment del nou règim confirmà de sobres aquesta mena d’apriorisme, que semblava que havia d’implicar l’afebliment dels pilars de l’España Eterna que havien sostingut la dictadura. Tantes forces de la cultura havien qüestionat el franquisme fins al darrer filament de la seva ideologia que era impensable la reaparició, en democràcia, de la inalterabilitat de la relació entre les diverses regions i “nacionalitats”. Defensar Catalunya, interessar-se per la cultura catalana, era fins i tot de bon to. Al Principat no es tenia la sensació d’estar rebent un regal en reconeixement dels mèrits prestats.

El PSUC havia estat durant alguns anys el millor partit comunista del món i, molt abans que els socialistes, va reconèixer el català com la llengua pròpia de Catalunya, i va exorcitzar així els fantasmes que la relacionaven patrimonialment amb la burgesia catalana. La seva contribució a la catalanització d’Espanya fou, a més, decisiva, i la incorporació dels socialistes catalans a aquesta croada va fer pensar que l’Estat es regiria per uns principis més flexibles. L’anomenat estat de les autonomies, dissenyat per un Suárez que va aprendre molt i aviat de Josep Melià, creà un emmirallament que la irrupció d’uns militars al Congrés de Diputats envià en orris. El tinent coronel Tejero no és aquesta figura grotesca i patètica que tant ens agrada caricaturitzar; al contrari, el seu cop va redefinir l’Estat, i la seva influència ha esdevingut un llegat que nodreix, amb presència desigual i mai admesa, els quadres ideològics dels partits grossos d’Espanya i dels seus simpatitzants. Tejero posà les coses on convé per servir millor els interessos de l’extrema dreta espanyola -potser aquesta expressió és un pleonasme embullat.

El primer que ens explicaven, a l’institut, de la Generació del 98 era que els seus membres havien pretès europeïtzar Espanya, però que finalment entengueren que la seva veritable missió consistia a espanyolitzar Europa. Hi ha una bona part de la intel·liguènsia espanyola que semblava partidària de catalanitzar Espanya i, tanmateix, després contemplaria en silenci com Wert parlava d’espanyolitzar els nens catalans.

De tota aquella empatia, de tot aquell interès, d’aquell esperit fraternal, ¿què se’n deu haver fet, més enllà del que alguns estiguin disposats a pensar de manera precipitada? No demana ningú que escriguin i signin manifestos per la instauració de la República Catalana. Però sí que la meitat -i més- de la població catalana, que voldria deixar-se sentir i que algú en prengués nota, es mereix un senzill reconeixement per part del que en altre temps en dèiem forces de la cultura.

Hi ha casos de comportament honest, però el seu nombre els converteix en raríssimes excepcions -alguns intel·lectuals i artistes-. No són independentistes -per exemple, Iñaki Gabilondo o Suso de Toro-, són simplement ciutadans que no han fet costat al govern espanyol en la seva actitud refractària. D’altra banda, alguns diaris espanyols online remen amb regularitat a favor del respecte als drets que tenen els catalans de manifestar-se en referèndum i sovint, fins i tot, es plantegen, amb adolorida coherència, com hauria de ser el dia després. El fet que aquests mitjans siguin automàticament associats a l’esquerra no es pot interpretar precipitadament en el sentit que l’esquerra deu ser, en principi, més entenent i oberta que la dreta: aquí tenim la senyora Susana Díaz, que d’aquesta forma d’anticatalanisme en positiu que consisteix a basar el guió electoral en la unitat d’Espanya en fa sant i senya, marca i estendard. Però, en fi, no ens deixem temptar pel derrotisme: associar Susana Díaz i la seva guarda a l’esquerra és una broma. Per ser d’esquerra no basta estar a l’esquerra del PP. Sigui com sigui, la intel·liguèntsia espanyola té un deute creixent amb Catalunya, que escurçaria justament amb explicacions raonades, intel·ligibles, de la seva actitud.