La xenofòbia dels illencs i dels inquilins de l’illa
L’apunt estadístic és alarmant: un 82% de la població de les Balears & Pitiüses viu la immigració amb algun grau de xenofòbia -odi al forà, a l’immigrant-, segons un estudi de la Fundació Gadeso. Aquest percentatge ens posa davant d’una realitat difícilment assimilable, per molts matisos i notes a peu de pàgina que calgui fer a aquest enunciat (Arabalears.cat, 18 de març). La xenofòbia al nostre país insular s’abraça a tots els tòpics, encara que amb una intensitat desigual, tant si tenen relació constatable amb la realitat com si responen a eslògans de caràcter ideològic i propagandístic. L’atur i la pobresa formen el context social on es cria la xenofòbia. Així, l’immigrant sense papers és vist com a probable delinqüent, una condició que, si fora confirmada, hauria d’implicar la seva expulsió del país. En fi, tot un inventari de discriminacions que descriuen un panorama en què la crueltat sembra de sal els terrenys on crèiem que hi creixeria sempre més la solidaritat: fins al punt que és difícil fer compatible aquesta xacra social amb les constants i pal·liatives campanyes per a l’obtenció d’ajudes als més pobres i miserables -aquells que solem qualificar de desfavorits.
Una qüestió decisiva, però, a parer de servidor, és la sempre pendent definició d’immigrant. Sense ella és difícil destriar qui són percebuts com un perill per als illencs i qui són els que els perceben com a tal. En realitat, la definició d’immigrant ha variat molt aquests darrers decennis: des de l’accepció que assenyalava el que procedia d’una altra “regió” fins a la que assenyala qui procedeix d’una altra nació (entengui’s estat).
En el cas de la nostra regió, l’immigrant presentava un perfil ben definit per la geografia, que marca amb contundència el “dins” i el “fora” de cada illa. Una illa és un espai que crea un fort sentiment del territori; una llengua pròpia marca accentuadament la personalitat de la població illenca, i una cultura pròpia la defineix en les seves especificitats. Així, quan aquesta població receptora era definida per la seva illeïtat i la seva cultura, l’immigrant era aquell que arribava de més enllà de la mar. Mentre aquest procés es va fer a poc a poc, el nouvingut era generalment rebut de manera que se li facilitava la incorporació a la societat illenca.
En accelerar-se el flux migratori cap a cadascuna de les illes, les capacitats receptores es varen veure desbocades, i la llengua i la cultura, que abans havien estat els braços oberts dels illencs, passaren a ser elements a protegir, amenaçats per la llengua i la cultura predominants a l’Estat. La consciència d’aquesta nova necessitat es va anar formant a poc a poc i tardà decennis a quallar en forma de lleis que afecten l’ensenyament, sobretot, i les administracions públiques. Un dels efectes col·laterals d’aquesta reacció lenta i tardana és el sentiment de discriminació que senten no pocs castellanoparlants, tant de la Península com del continent americà. Bé, aquesta història la coneixem prou bé, sigui on sigui que la ciutadania hagi vist la seva llengua empesa a la minorització.
En variar substancialment la composició de la societat receptora, llengua i cultura ja no conformen els eixos essencials de la personalitat pròpia d’aquesta societat. En el cas illenc, són part d’aquest material d’al·luvió al qual continuen afegint-se noves onades migratòries. Per tant, un ciutadà resident, i fins i tot nascut, en qualsevol illa de l’arxipèlag, que desconegui o -se’n donen casos- menyspreï la cultura del país, pot percebre’s com a natural d’aquest país i pot veure el nouvingut com un immigrant, sobretot si aquest presenta passaport, llengua o color de pell diferents del seu. Ara, és ben possible que aquest mateix ciutadà sigui percebut com a immigrant per una altra part de la població, la més arrelada al país i la més compromesa amb el seu futur. Des d’aquesta part de la població, aquell ciutadà podria no ser considerat ben bé un mallorquí -eivissenc, menorquí o formenterer- sinó, simplement, un inquilí de l’illa (dec aquest concepte a Salvatore Satta, El dia del judici).
No sabem quina part d’aquest 82% de xenòfobs pertanyen a aquest món d’inquilins de cada illa. Fins ara, les estadístiques han obviat aquesta qüestió, tan reveladora. Tant, que aquests inquilins podrien arribar a discriminar també els “naturals” del país, com ja ho fa una branca del PP regional, enquimerada a destruir qualsevol vincle amb els Països Catalans, començant per la llengua.
