Esquinçar-se (ara) les vestidures
No em sorprèn: m’indigna primer i em complau després amb quina facilitat alguns dels millors economistes del món s’esquincen ara les vestidures en raó dels estralls que provoca el coronavirus. Escoltava aquests dies una entrevista del nostre Luis Garicano amb el gran Daron Acemoglu, possiblement un dels propers premis Nobel i sens dubte un economista amb sensibilitat social, demòcrata i allunyat de posicions extremes trumpistes. L'un explica a l’altre, que assenteix, els dèficits generats per la pèrdua de capacitat de l’estat, com si aquesta pèrdua no tingués res a veure amb molts economistes lliberals que (tot negligint l’hemeroteca) han identificat erròniament liberalisme amb antiestatalisme. A Acemoglu, que ha fet excel·lents contribucions per entendre de què depèn la riquesa de les nacions i el corredor estret en què es mou la democràcia, l’escolto valorant avui la importància de les desigualtats en salut i de tenir un sistema sanitari d’accés universal.
Curiós tot plegat, si bé positiu. Els liberals entenen ara la importància de l’estat (n'hi ha prou amb veure com callen davant les compres massives que, fora de tota ortodòxia, fa el Banc Central Europeu), del sector públic (la capacitat de coordinar la resposta pública i privada davant de la fallida de mercat) i de la sanitat (com a externalitat que pot, per a bé o per a mal, contaminar-ho tot). I demanen una intervenció pública capacitada i eficient. Durant molts anys s’ha menystingut la formació acadèmica en aquests àmbits. La quasi irrellevància d’assignatures d’economia del benestar en els programes de llicenciatura o en els postgraus de les escoles de negocis en són exemple, com ho és l’escassa valoració "científica" atorgada a l’economia aplicada en les carreres de recerca universitària, o al talent en la configuració, contingut i continent de les nostres institucions col·lectives i de la gestió pública. El suposat èxit dels mercats ho ha escombrat tot. Les retribucions privades en consultores i per tasques empresarials diverses han deixat l'ocupació pública fora de la competència i amb una valoració del que representa la funció pública poc més que d’escarni. Certament no falten casos justificats d’admiració per la innovació empresarial i de ridícul per ineficiència burocràtica, però globalment un país no pot menystenir el valor d’allò públic. El contrafactual, és a dir, la resposta dels professionals sanitaris o dels nostres científics a les situacions que avui vivim, malgrat retallades i malgrat un cert menyspreu a la seva tasca, crec que pot posar avui cadascú al seu lloc. La idea que el mercat premia el treball d’acord amb el valor de la seva productivitat marginal queda clarament en qüestió quan es veuen les retribucions d’infermeria, personal de seguretat o de neteja. Si a la seva productivitat hi sumem els beneficis que provoquen en la dels altres, identificarem la injustícia dels seus sous i el perill de no oferir-los salaris eficients per fer bé el que tots volem que facin.
L’entrevista esmentada més amunt emfatitza el valor de les desigualtats en salut, molts anys després que el gran economista i Nobel Amartya Sen posés també en les desigualtats, més que en les qüestions monetàries, el focus de la seva teoria de la justícia, de la capacitat per assolir una vida digna. I és quan la pandèmia fa evidents els estralls de la manca d’accés als serveis sanitaris que els millors economistes americans perceben la inequitat dels seus sistemes de salut. Això no ha passat mentre els problemes de salut eren individuals (el meu infart, el càncer del meu familiar...). És quan “el que em passa a mi” és comparable amb “el que li passa a l’altre”, sense l’excusa que l’altre en té responsabilitat (fumava, no estalviava prou...), que ens fa vergonya mirar el nostre benefici en el mirall dels altres. I ens salta l’alarma perquè necessitem un món nou.
Així, posant els seus efectes en l’evidència de la carn pròpia, el covid-19 ha accelerat processos que en altres casos són més lents però que seran igualment dolorosos si no els confrontem col·lectivament. Per això la gent més sensata i sensible (com la referida) comença a demanar que es refaci el capitalisme, que s'ancorin millor les nostres institucions, que millori la capacitació dels seus responsables per tractar temes complexos sense la temptació reduccionista del populisme, que s'aprengui com defensar la democràcia enfront del món que ve. També demana més intel·ligència a l'hora d'anticipar situacions, "fons d’armari" científic per a abordatges preventius, i més múscul financer per preparar xarxes de seguretat ben dissenyades.
És probable que jo, fent tant d'èmfasi en les preocupacions aquí referides, hagi extremat un poc els arguments. Però amb un registre de més de quaranta anys de dedicar-me a la formació en economia institucional, en economia pública, en economia de la salut, penso que el lector em podrà perdonar.
