Feredat

Catedràtic d'economia de la UPFFa feredat veure com es fan servir els arguments en la guerra política que instrumentalitza la sanitat. Amb la vaga d’aquests dies se n’han dit de molt gruixudes. Vegem-ne unes poques.

Primer. El problema de la sanitat catalana és de falta de recursos. Recursos, s’entén, humans, ja que és impossible que els nostres bons professionals atenguin com cal els malalts si no disposen d'almenys deu minuts. Però ràpidament el debat sobre com incrementar plantilles gira cap al tema dels recursos, però financers. Diners per augmentar retribucions. ¿No havíem quedat que era per no haver de fer tantes visites? Doncs ara ja es transformaria aquella reivindicació en aquesta altra: qui fa l’esforç de fer més, que cobri més. Ara bé, fent això no arreglaríem el problema sinó que el faríem crònic, ja que justificaria la suposada 'productivitat', i retrotreure-la quan l’ampliació de plantilles fos possible esdevindria una missió impossible per al gestor. Quan es parla de millorar les retribucions del professional públic que està en exclusiva de veritat en l’activitat pública, cal no oblidar que no hi ha un espai social català de retribucions que ajusti els pagaments a les diferents capacitats adquisitives que un euro té sobre la geografia. No es reconeix en el finançament autonòmic, i no es dona tampoc en la despesa. Soc conscient que aquesta no és l'única reivindicació dels metges, però ser clars en aquest tema és necessari per no confondre la gent.

Segon. El representant de l’Asociación de Defensa de la Sanidad Pública, conegut per les seves posicions polítiques i centralitzadores, utilitza la situació que travessa la sanitat al nostre país per atacar el govern català. Diu que la despesa per càpita és baixa "tractant-se d'una comunitat rica". La frase queda bé, però és d'una gran falsedat, llevat que Marciano Sánchez s’hagi passat a l’independentisme. Primer, perquè la despesa no es pot jutjar en termes per càpita quan el finançament d’origen central no ho és: de fet, es corregeix per la piràmide demogràfica de les comunitats autònomes i en formes de població equivalent. Segon, agafa xifres pressupostades (no liquidades, ja que altrament no podria fer una comparació mínimament actual, per les tardances en les liquidacions) i avall. I, tercer, retreu a la "comunitat rica" que gasti poc ignorant, tot i que ho sap, que els recursos de les comunitats de règim comú es basen –en el millor dels casos per a les societats anomenades nominalment 'riques'– en la població relativa, i no en el seu propi PIB. És a dir, no accedeixen a recursos segons la seva riquesa, bases imposables pròpies, etc., sinó amb altres criteris que qui recapta (l’Estat) decideix i concedeix a partir de la bestreta segons la seva pròpia estimació. Per tant, no poden gastar segons renda si ingressen segons població. Finalment, molts analistes continuen lloant el País Basc perquè gasta més i té millors indicadors de recursos. Honor i glòria a qui té d’entrada un finançament un 70 per cent superior a la resta per a escarni de qui es voldria mirar en aquest mirall.