El gulag xinès que no volem veure
L’última notícia que tinc d’Abu Bakker Elassim, que va ser el pres número 283 a la presó de Guantánamo, és que regenta una pizzeria a Tirana. El dia que els nord-americans el van vendre a Albània juntament amb quatre presos uigurs, l’Abu no sabia res d’Albània, i ni tan sols podia cridar-li l’atenció el fet que precisament el país més pro-xinès d’Europa durant la guerra freda fos el que ara traficava amb els nord-americans.
Allò que en temps del comunisme albanès hauria sigut una condemna a mort, una extradició exprés, ara era una fatalitat menys important: l’Abu mai més ha pogut tornar a la Xina i tal com van las coses és improbable que pugui tornar-hi algun dia si es vol mantenir viu.
Avui la Xina s’ha convertit en un gran camp de concentració -de reeducació, en diuen- per a la minoria uigur. Segons estimacions de les Nacions Unides, almenys un milió de persones de les minories uigurs i kazakhs, turcòfons i musulmans, continuen detingudes en 220 camps d’internament repartits pel país, on se’ls aplica un programa de “desradicalització” consistent en fer-los cada vegada més xinesos i menys musulmans.
De les guerres colonials, de devastació, a l’Afganistan i l’Iraq, hi ha infinits relats humans que passen completament desapercebuts i d’altres que no els volem conèixer o, en tot cas, conèixer-los només una mica, per sobre, sense entrar-hi a fons, com també va passar amb el gulag rus.
El que fa el govern xinès amb les seves minories musulmanes és un d’aquests relats encoberts. Tot va començar quan la Xina, aprofitant el tret de sortida de la guerra de civilitzacions (la divisió entre els eixos del bé i del mal feta pels EUA), va endurir la seva pròpia política de discriminació i persecució de les minories musulmanes xineses i va accelerar la colonització dels territoris musulmans poblant-los amb xinesos han. Avui, per exemple, el Xinjiang, la terra dels uigur, ja té una població majoritària han. Quan jo el vaig visitar l’any 1995, els han hi eren aleshores minoria i la cultura uigur -inclosa la gastronomia- era la dominant: eres, sense discussió, al país uigur.
Quan va començar la guerra de l’Afganistan, l’Abu, el pres número 283, l’home que en el seu correu electrònic s’identificava com a musaprimiski -que en uigur vol dir hoste orfe -, era un comerciant de roba. La guerra el va agafar a l’Afganistan i es va refugiar al Pakistan. No sabia res de l’Onze de Setembre, ni del que estava passant. De fet, la primera vegada que va veure les imatges de l’atac a les Torres Bessones va ser vuit anys després del seu internament, en un cibercafè de Tirana. Refugiat, doncs, al Pakistan, l’Abu va ser detingut i venut als nord-americans, que el van considerar un “combatent enemic”, el van traslladar a Guantánamo i el van torturar durant anys. Però l’Abu no els va dir res, perquè no tenia res a dir-los: era musulmà, sí; era uigur, també. I l’única guerra que el mantenia actiu aleshores era aconseguir sobreviure venent roba. De la guerra de les civilitzacions no en tenia cap coneixement i molt poc interès.
El dia de la seva detenció l’Abu esperava el naixement del seu fill. Ni de la dona, ni del fill, ni del resta de la família, n’ha sabut mai més res. Ara és un albanès uigur, un hoste orfe, i sap que si torna a casa acabarà al gulag xinès. Els drets humans, els drets dels pobles petits, són un ideal que deixa de ser-ho quan molesta els interessos nacionalimperials. Quan juguen a favor, la cosa canvia: ara Turquia ha començat a protestar per l’existència dels camps d’internament. Fins ara callava. L’últim préstec de la banca xinesa a Turquia, al mes de juliol, pujava a 3.200 milions d’euros. Però al mes de març hi haurà eleccions municipals i tocarà professar amor als germans turcòfons musulmans.