Per la dignitat de la pagesia

Les gents de ciència dirien “un enginyós projecte que tanca cercles”. Veus més poètiques cantarien “aquí es va embarassar la Vida”. I, com vaig poder observar un matí davant d’aquest solar que espera ser edificat, les persones que s’hi aturaven l’assenyalaven dient “són una gent jove amb gran capacitat d’organització”. Quirhort es defineix com un projecte obert d’agricultura urbana nòmada i de comunitat orgànica, i pren com a element central l’elaboració de terra fèrtil, ja que aquest solar al barri del Guinardó de Barcelona és pur ciment. Les persones implicades en el projecte recullen la fracció orgànica dels residus alimentaris de les seves llars o de les botigues del voltant i, reutilitzant contenidors de la recollida municipal d’escombraries en una sèrie de passos ben mesurats, en poc menys d’un mes aconsegueixen convertir-la en terra fèrtil d’immillorable qualitat. A partir d’aquesta terra, com en altres llocs, ja és possible desenvolupar un nou projecte d’horts comunitaris. En grans taules de cultiu i parterres que han preparat, la terra inventada és el suport de cultius, de treball col·lectiu, de llaços afectius entre veïns i, segurament, de molts més intangibles. Pura màgia: “Si ens porten una bossa amb els desaprofitaments de les seves llars, els hi canviem per una bossa d’aliments”, explica un dels alquimistes.

Projectes així són absolutament necessaris, i tant de bo aconsegueixin reproduir-se i d’aquesta manera fer una mica menys insostenible el funcionament de les ciutats, connectar la població urbana amb la producció alimentària, evitar el malbaratament alimentari, etc. Però fixin-se en la precisió: menys insostenible. Tot i que és fonamental caminar en la dinàmica de ruralitzar les ciutats, de fer-les més verdes o més smarts, com ara ens agrada dir, les grans urbs, on ja es concentra més de la meitat de la població mundial, molt difícilment podran ser, ambientalment, alimentàriament i energèticament parlant, sostenibles.

És un biaix de la mirada de la nostra societat occidental, entendre i proposar la vida des de l’àmbit urbà. Els grans edificis amb les seves encisadores llums de neó es converteixen en els arbres que no ens deixen veure el bosc. Però el bosc, aquest 26 de gener, es posarà a caminar per arribar el 28 a Barcelona en una marxa que hauria d’aconseguir posar el focus en el nivell que sempre se’ns oblida: no hi ha societats futures sense pagesia, no hi ha ciutats possibles sense món rural. A Catalunya només un 1,58% de la població activa es dedica a la pagesia. D’aquests, un 15% són dones i un 5% joves. I si la renda agrària acumula davallades d’un 39%, com ha passat els últims 5 anys, cada vegada seran menys.

És obvi que sense pagesia és complex assegurar la provisió d’aliments a la població, i si s’aconsegueix com fins ara és per les importacions de primeres matèries de països tercers, que moltes vegades són responsables d’espolis o injustícies en la població local, són generadors del canvi climàtic, depenen de recursos finits com el petroli i ens sotmeten a una gran vulnerabilitat política i econòmica. A més, dignificar i fer possible la vida a pagès assegura altres elements fonamentals, com la conservació dels recursos naturals, el manteniment del paisatge i molts elements culturals.

Per això penso que cal fer costat a aquesta iniciativa de la Unió de Pagesos i atendre les seves propostes i reivindicacions. Però no és suficient assenyalar qüestions específiques del mateix sindicat, com ara la seva representativitat, ni exigir suports a la pagesia i prou: cal definir per a quin tipus d’agricultura. Perquè és llavors quan apreciem que la voluntat de les administracions catalanes s’ha centrat a fomentar un model molt concret d’agricultura, la gran agroindústria, que ni fixa persones al territori, ni és garantia d’una alimentació sana ni d’un territori net.

“Per la dignitat de la pagesia”, dirà el lema de la marxa. Sí, tossudament, però no a força de més granges amb milers d’animals abocant un excés de purins a la terra. Per la dignitat de la pagesia, sí, tossudament, però no dedicant les partides més importants del pressupost d’Agricultura a obres faraòniques com el Segarra Garrigues, benzina per a l’agroindústria dels poderosos. Tant de bo una marxa per la dignitat de la pagesia doni peu a una crida inclusiva on les organitzacions pageses, els moviments socials i altres col·lectius puguin exigir amb urgència la necessitat de redefinir a fons el model agrari que volem, i on la pagesia, la petita pagesia que té cura de la vida, tingui un paper protagonista.

El meu company de l’organització GRAIN a Mèxic, Ramón Vera, traductor i amic de John Berger, explica que el poeta, mort recentment, alguna vegada va dir que mirant-ho amb una perspectiva de 10 o 15 anys semblava que els camperols estaven a punt de ser erradicats, però que els 10.000 o 12.000 anys de pervivència dels nuclis camperols auguren i garanteixen el seu futur gràcies al fet que tenen, encara, les claus profundes de l’existència i els sabers lligats a la terra. I als poetes sempre cal fer-los atenció.