Qui treballarà la terra?

i Gustavo Duch
22/08/2017
3 min

A mesura que el representant d’una important cooperativa agrària anava explicant el funcionament del seu fons de terres, tots dos ens vam mirar als ulls. No ens quadrava res. Pensàvem que aquella jornada titulada Qui treballarà la terra? estava dissenyada per conèixer mecanismes i fórmules perquè un bé tan preuat com la terra -la garantia d’alimentació per a la humanitat- deixi urgentment d’estar controlat per molt pocs (a Catalunya un 5% controla més del 43% de la terra agrícola), deixi de servir exclusivament interessos econòmics i recuperi la seva funció principal de base per a la producció d’aliments sans per a la població local.

Però o aquella intervenció estava fora de joc o ho estàvem nosaltres dos. És fàcil que aquesta segona opció fos la correcta, perquè nosaltres ho mirem tot, tossudament i obsessivament, des d’una perspectiva política de sobirania alimentària. Aquesta cooperativa, amb funcionament empresarial i que l’últim any va rebre més de dos milions en ajudes de la PAC, està atenta per identificar terres que es lloguen o es venen. Amb la seva força, que és molta, en fan una oferta i, un cop la tenen lligada, l’ofereixen als seus socis amb aquest instrument que anomenen fons de terres. Una excel·lent explicació per entendre un dels mecanismes que està provocant concentració de terres en mans de qui es dedica a produir i exportar fruita a Rússia, a la Xina o a la Conxinxina.

En aquesta jornada, la consellera del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Meritxell Serret, ens recordava que el 90% del territori de Catalunya és rural. Va destacar, també, la importància del sector primari com un element estratègic per fer un país pròsper i sostenible. I en aquest context va anunciar que s’està treballant amb els grups parlamentaris i el sector per consensuar la llei d’espais agraris, un text que, justament, ha de permetre, com a primer objectiu, definir els espais agraris, així com criteris i indicadors per preservar-los, i, com a segon objectiu, que es puguin posar en funcionament mecanismes per mobilitzar el màxim de terres.

Respecte al primer objectiu, pensem que no es tracta només de preservar la terra per a usos agraris (val a dir que això ja és un pas important que defineix l’esborrany), sinó que cal posicionar-se clarament amb regulacions que vagin més lluny, en concret, prioritzant aquests espais agraris amb finalitats alimentàries per davant d’altres usos agraris, com ara la producció dels anomenats biodièsel. Abans comestibles que combustibles. I, molt important, no deixar portes obertes a requalificacions per a les anomenades “infraestructures d’interès general” com fa l’esborrany que hem pogut analitzar. Quan a Catalunya importem gairebé el 70% del que mengem i el PIB agrari és tan baix com un 1%, és més estratègica i necessària la producció alimentària local que disposar de més aeroports, trens d’alta velocitat o autopistes. Com diria un indi americà, les infraestructures no es mengen.

Respecte al segon punt, sobre com es poden mobilitzar terres per a l’activitat agrària, la decepció s’eixampla perquè aquest esborrany només presenta un únic i dubtós mecanisme per accedir al que s’anomenen “sòls en desús”, que vol dir un petit 1,5% del total de sòls agraris. Dubtós, perquè per catalogar què vol dir desús, un dels supòsits parla dels que no arriben a assolir el 50% dels rendiments mitjans d’explotacions similars de la comarca. Si tenim una terra treballada de manera agroecològica al costat de terres dopades amb fertilitzants de síntesi amb produccions molt superiors, ¿vol dir que aquestes primeres, respectuoses amb el mateix sòl, poden ser considerades en desús i formar part d’un registre que es vol posar en marxa per gestionar-les i buscar-los nous arrendataris? Altra vegada, una porta oberta a més concentració de terres per a un model que entén l’agricultura exclusivament com un negoci.

Si a Catalunya, repetim, tenim molta terra en mans de poca pagesia i som vulnerables alimentàriament parlant, el que ens calen són fórmules valentes per a “una redistribució justa de la terra i facilitar l’accés a nova pagesia”, com diu el col·lectiu Terra Franca, que també ens recorda que en molts països del nostre entorn tot això es resol amb la figura d’un banc de terres, que l’esborrany no esmenta en cap moment. Un banc de terres que, efectivament, gestioni la terra en desús, però que també reguli els preus de la terra per evitar veure-la a preu d’or, que mobilitzi terra pública molts cops ignorada i que pugui intercedir facilitant els traspassos o les cessions de terres quan els pagesos volen jubilar-se. I això garantint sempre que totes aquestes terres arribin prioritàriament a noves incorporacions de gent jove, de dones, també de població nouvinguda, amb ferma voluntat de dedicar-se, mitjançant models agroecològics, a alimentar la població local. Treballant la terra.

Carles Soler és coautor d’aquest article

stats