L'alimentació del futur: insectes o pagesia?

Revista 'Soberanía Alimentaria'Cada cop que es parla del futur alimentari –com aquesta setmana, que celebrem el Dia Mundial de l'Alimentació– el discurs sempre és el mateix: a causa de l'augment de la població mundial amb una clara concentració en les grans urbs i d'uns hàbits alimentaris "del Primer Món", tindrem una gran demanda d'aliments que caldrà combatre amb més i més producció. L'afirmació té un punt de cínica perquè actualment ja són més de 815 milions les persones que pateixen subnutrició cada dia dels seus dies i de producció no en falta, més aviat es llencen aliments. Però en qualsevol cas la meva opinió és que no cal produir més. Ni en l'àmbit global ni a escala de país.

Recentment s’ha publicat l’informe 'Mengem futur' elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conjunt de recomanacions per al futur Pacte Nacional per a la Política Alimentària que aquest govern vol consensuar. L'informe ens ofereix xifres i reflexions que ens ajuden a veure que hi ha molts factors que cal tenir en compte més enllà d'obeir al peu de la lletra les exigències de la demanda. Em centraré en els tres que considero més rellevants.

Primer cal mirar cap avall, cap a les nostres terres, avui en dia gairebé totalment conreades a partir de models d'una agricultura intensiva que depèn de molts 'inputs' que o són finits, o cal importar-los, o totes dues coses. Els tècnics agrícoles expliquen molt bé com la fertilitat dels nostres sòls està lligada a l'aplicació constant de tres nutrients en forma mineral: el fòsfor, el nitrogen i el potassi. En tot Europa no tenim mines de fòsfor i les mines de la Xina i del Sàhara Occidental que abasteixen tot el món tenen data de tancament. El nitrogen és més democràtic, es captura de l'atmosfera però la seva síntesi en forma mineral depèn d'una font d'energia finita, el petroli, també absent a casa nostra. I sí, a casa nostra podem proveir-nos de potassi de les mines del Bages però les capacitats d'aquestes mines també són finites. Si mirem la ramaderia, trobem el mateix paisatge, ja que com diu l'informe aquella ramaderia preparada per viure a partir de recursos sostenibles com les pastures, és a dir, remugants com el boví, el cabrum o l'oví en règim de llibertat, està en contínua disminució. En canvi, la producció d'animals monogàstrics, sobretot porcs i pollastres, no deixa de créixer, cosa que provoca en la mateixa escala el creixement de la dependència d'importació de soja i blat de moro.

El segon factor el trobem si mirem als costats. ¿Tenim persones dedicades a la producció de menjar? On és la nostra pagesia? Aquí les xifres són dramàtiques. L'any 1994 a Catalunya es comptabilitzen un cens total de 50.938 pagesos i pageses. L'any 2016 ja s'havia reduït a la meitat, 26.031 (el 0,8% aproximadament de la població activa a Catalunya). Però és que si tot segueix igual d'aquí 10 anys, amb una població estimada de 8 milions de persones, només 13.000 seran pagesia. Com dirien els fisiòcrates, això vol dir que de cada mil persones només una té la capacitat de produir, mentre que les altres 999 depenen d'ella. Per això torno a preguntar: ¿el problema és el creixement de la població o el decreixement de la població pagesa?

I, finalment, només cal mirar cap endins, cap als nostres estómacs. Resulta que amb la dieta actual (i els hàbits sedentaris) la meitat de la població catalana de 18 a 74 anys té excés de pes, precisament perquè hem deslligat la nostra dieta de la nostra agricultura. L'alimentació basada en el que podem conrear a Catalunya –cereals, llegums, ous, patates, hortalisses...– s'ha anat substituint per una dieta globalitzada, industrialitzada i processada en què predominen la carn industrial, els olis vegetals (com l'oli de palma) i el sucre.

Davant d'aquesta ara més complexa anàlisi, com afirmava al principi, per a mi és evident que la resposta no és produir més. Molt més important serà revisar com produïm, què produïm, per a qui produïm i què mengem. Si fem això, trobarem solucions potser no tan senzilles com esperar miraculosament que els mercats no es col·lapsin, que els recursos no s'esgotin, que la genètica multipliqui pans i peixos o que ens agradi menjar insectes. Ens hem de plantejar recuperar una agricultura i ramaderia a petita escala, amb capacitat de mantenir la fertilitat de la terra a partir de retornar als camps la matèria orgànica que nosaltres no aprofitem; que l'única limitació que té, garantir la presència de pagesia, és alhora una fórmula per corregir concentracions demogràfiques i xifres de l'atur; i deixar de pensar en una alimentació McDonalds que ens mata la salut per gaudir de les escudelles, trinxats o truites de patates que van alimentar les generacions anteriors. De fet, si als països industrialitzats fem tot això, farem el que cal per garantir que altres països recuperin la seva sobirania alimentària i puguin lluitar contra la fam.