Ha mort el barret mexicà a Barcelona
Nova pèrdua per al comerç tradicional de Barcelona: el barret mexicà ha mort. El souvenir tampoc ja no és el que era. Hores abans d’acabar el meu viatge, he entrat a totes les botigues de records de la Rambla i no l’he sabut veure enlloc. Descansi en pau un dels elements que havien donat idiosincràsia turística a la ciutat a finals del segle XX.
El negoci del souvenir a Barcelona està en mans de la comunitat índia. Té tres grans àrees comercials: la Rambla, la Sagrada Família i el Parc Güell, unes zones on l’Ajuntament ja fa temps que no deixa obrir cap botiga. La Rambla l’he recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, pel passeig central i pels dos laterals, i hi he comptat fins a 36 punts de venda de souvenirs. Si en un no hi trobes el que busques, et queden 35 oportunitats al mateix carrer. Setze són a la vorera Besòs, set a la vorera Llobregat i al mig de la Rambla, quatre parades i nou quioscos també venen records de Barcelona. Els diaris queden sepultats darrere d’una desena de columnes de postals, fundes de mòbil, imants de nevera, clauers, braçalets, xancletes, guies de la ciutat, llibres de Gaudí i bufandes del Barça.
A les botigues dels indis, hi despatxen entre quatre i cinc persones de diferents edats que, en el 99% dels casos, són homes. Només en dos establiments hi he vist dones treballant. La diversitat de productes és immensa, però amb els souvenirs passa com amb els turistes: com més n’hi ha, més semblen tots el mateix. He vist comprar un imant de nevera amb una paella, un altre magnet amb una flamenca, una samarreta amb el drac del Parc Güell, una del Barça falsificada, unes castanyoles, dos gots de chupito i un vestit infantil de flamenca. Els ulls se me n’han anat a una canellera del Barça amb el 9 d’Alexis, a la samarreta de la Spanish Triathlon ( drinking + eating + fucking ), a una funda de mòbil amb l’estelada i a unes banderilles vermelles, Recuerdo de España. El trencadís de Gaudí s’aplica a qualsevol objecte: salers, pebrers, cendrers, tasses de te, mussols, toros, sevillanes, banderillers i, fins i tot, a Don Quixot.
Turisme de Barcelona -val la pena visitar la seva botiga a plaça de Catalunya-, així com molts particulars, han fet esforços per dignificar els records que els visitants s’emporten, però és difícil lluitar contra la tendència que descrivia Óscar Guayabero, comissari l’any 2009 de l’exposició Efecte souvenir : “Són objectes que estan més pensats per donar resposta a les expectatives dels compradors que no pas a reflectir la realitat d’un lloc”. Aquí i a tot arreu. Això sí, els preus marcats no valen per a res. S’ha de regatejar. “ Good price for you, sir ”, em diuen en una botiga, i anem parlant en anglès fins que el noi que és a la caixa em reconeix de la tele. Es diu Samad, ja va néixer a Barcelona, parla un català perfecte i vol una foto junts. Els altres dependents que em parlaven en anglès no saben amb qui es fan la foto, però veig que també me la demanen. Com a souvenir, suposo.
