I si hagués estat l’Ebola?

La pandèmia ha generat molts discursos sobre la distopia, també s’han sentit grans veus del pensament actual com Byung-Chul Han, amb el seu recent, tot i que anterior al covid-19, La desaparición de los rituales, al qual tornaré més endavant, o el sempre interessant Slavoj Žižek amb Pandèmia, aquest sí directament relacionat amb la situació actual. No pretenc apuntar tan alt. M’agradaria, però, proposar la hipòtesi d’una situació encara més extrema que la que hem viscut, en aquest cas afortunadament fictícia, per suscitar un debat del tipus dels que es feien als salons de les marqueses intel·ligents (això de les marqueses darrerament ha decaigut molt) dels segles XVII i XVIII, que tan bé va retratar Benedetta Craveri a La cultura de la conversación, tot i que soc ben conscient que aquest serà amb menys glamur i, lamentablement, sense Voltaire.

La proposta parteix de la idea que en un dilema, en aquest cas el que es planteja entre els drets individuals i els drets col·lectius, de vegades és més fàcil veure-hi clar si la situació es porta a un nivell més greu, on sigui més fàcil una resposta. Imaginem que, en lloc del covid-19, la pandèmia actual fos la del famós “virus X”, l’arribada apocalíptica del qual molts prediuen fa temps. Imaginem que fos com l’Ebola, per exemple. Una malaltia amb una letalitat altíssima i, a més a més, hemorràgica, un factor afegit d’esglai pel valor simbòlic i antropològic de la sang vessada. Què pensaríem en aquest cas sobre el conflicte entre drets individuals i drets col·lectius? Com ens aproparíem a la “nova normalitat” o a la “normalitat vigilada”, exemples eximis de neollengua orwelliana? ¿Serien plenes a vessar les terrasses i les platges?

És ben cert que el confinament i l’estat d’alarma ens han pres drets i llibertats individuals. ¿Aquesta limitació ha estat proporcional a la gravetat de la situació? En el pic de la desgràcia, quan cada dia els morts es comptaven per centenes, gairebé tothom va entendre que el dret individual a la lliure circulació havia de decaure davant del dret col·lectiu a la salut. El problema es planteja ara, perquè és més difícil cedir espais de llibertat quan les conseqüències de no fer-ho ja no semblen tan greus.

La pandèmia que ens ha tingut un trimestre exiliats de la nostra vida, molts cops erròniament comparada amb la pesta negra, que no s’hi assembla gens, i no tant a la grip de 1918, de la qual paradoxalment s’ha parlat poc, ha afectat les nostres llibertats individuals i alguna cosa potser més greu, els rituals. Byung-Chul Han els defineix com a “accions simbòliques” que “transmeten i representen aquells valors i ordres que mantenen cohesionada una comunitat”. Al llarg d’aquests mesos hem perdut els grans rituals que van configurar la humanitat, els que es relacionen amb la mort, el comiat i el dol. Fins a quin punt això ha creat fissures en la comunitat o fins a quin punt l’ha enfortida? La necessitat del ritu és tan gran que se’n va generar un de nou: els aplaudiments de les 8 del vespre. A més de donar suport al personal sanitari, des dels balcons es conjurava la por a la malaltia i a la mort creant un vincle ritual entre la comunitat. Juntament amb aquests rituals essencials n’hem perdut també de menuts: l’aperitiu dels diumenges o la sala de cinema, totes aquelles rutines que constitueixen l’eix invisible de la nostra vida. I, curiosament, ha estat la pèrdua d’aquests rituals menors el centre de les protestes d’un cert individualisme de poca volada, que defensa el dret a no portar una mascareta o a anar a la platja com si el demà no existís.

Per diferenciar entre el que és important i el que és secundari tornem a la hipòtesi del virus com l’Ebola, que ens faria veure més clarament que potser estaríem disposats a córrer un risc greu per agafar la mà d’un ésser estimat en el moment de la mort però no per assistir a una festa multitudinària. Potser així s’entendria millor una idea fonamental: el dret individual té una frontera per a qui viu en comunitat, el dret de l’altre. Un subjecte pot, fent ús de la seva llibertat individual, cruspir-se un pastís de xocolata de dos quilos, en aquest cas les males conseqüències, si n’hi ha, seran només per a ell, però qui puja a un avió sense esperar els resultats d’un test no crec que pugui ser emparat pel dret individual perquè pot causar mal a un altre. Això no ens ha de convertir en censors de la consciència aliena, però les apel·lacions melancòliques a la responsabilitat individual tampoc semblen la solució. Crec, com diu Žižek, que aquesta pandèmia no ens ha fet millors i, portada pel meu pessimisme congènit, em temo que si, seguint la hipòtesi inicial, la malaltia hagués estat l’Ebola, ens hauria fet encara pitjors, però potser hauríem assumit millor la importància de la responsabilitat individual en el bé col·lectiu.