Halloween abans de Halloween
Sorgides directament d’un món pretecnològic, les fantasmagories eren una barreja impossible d’experiment científic, joc de prestidigitació i cinema, que feia servir una llanterna màgica per projectar imatges d’esquelets i dimonis. Aquestes representacions sovint anaven acompanyades d’efectes sonors i olfactius, i a vegades es projectava sobre cortines de fum en una mena d’holograma primitiu, tot per terroritzar l’espectador.
L’any 1798 se’n van fer les primeres representacions a París, a càrrec del seu creador, Étienne-Gaspard Robert -conegut com a Robertson-, inventor de la llanterna màgica portàtil, batejada com a Fantoscope. Poc després, entre el 1802 i el 1803, el seu assistent Martin Aubée es va instal·lar a Barcelona, en un magatzem del carrer Bisbe Caçador. Només uns mesos més tard, Françoise Bienvenu estrenava al Teatre Principal de la Rambla, que seria l’escenari preferit a casa nostra per a aquest tipus d’exhibició. A partir d’aquell instant els fantasmes van ser una proposta habitual a la cartellera barcelonina.
Aquells artistes van tenir força problemes amb les autoritats, ja que a les seves funcions eren freqüents els crits, els ensurts i els desmais. Llavors era un espectacle per a adults amb nervis de ferro, no apte per a gent impressionable. Així, el 1816 arribava el Cavaller Pineti, que anunciava una “introducció corpòria” i “sis espectres”. Dos anys més tard es presentava la “fantasmagoria amb ombres simpàtiques” en un local del desaparegut carrer d’en Tripó. El 1826 se’n presentava una al saló de l’enrunat Palau Reial Menor, i uns mesos més tard estrenava Monsieur Belmas a l’efímer Teatre de la Mercè.
En aquestes funcions tant hi podíem trobar una companyia de circ o de titelles -com el Nuevo Teatro de Marionetas, que el 1841 es va instal·lar davant del Palau Marc de Reus, a la Rambla- com els sofisticats experiments òptics de Francesc Dalmau -considerat l’introductor al nostre país del telèfon i del fonògraf, i creador de la primera central elèctrica a casa nostra- que mostrava diorames i fantasmagories al seu estudi del carrer Ciutat. Projectava quadres com “aparició de fantasmes” o “la mort obrint la seva tomba”. Va tenir tant d’èxit que es va traslladar al carrer Ferran, on va obrir el Gabinet d’Il·lusions Òptiques. A prop, al solar on sorgiria la futura plaça Reial, el Senyor Aldo oferia jocs de prestidigitació i fantasmes.
El 1857 feien una funció de “màgia egípcia, jocs indis, ventrilòquia i una fantasmagoria” al Teatre de la Mercè. I el 1864 triomfava al Teatre Principal Monsieur Velle. Al Prado Catalán presentaven una “fantasmagoria amb quadres dissolvents”. I al casino del carrer Canuda van haver de prorrogar la seva. Fins i tot al terrat de la Fonda Estevet, al pla de la Boqueria, van programar una fantasmagoria nocturna l’any 1879. El Tívoli va presentar l’alemany Mister Neobodours, i el Teatre Alegria de la plaça Catalunya tenia un altre espectacle macabre. El Teatre Principal presentava al professor Nicolay i Miss Elena, i al Teatre Ribas hi actuava Elisa Liminana. Fins i tot el Romea va programar una fantasmagoria el Nadal del 1901.
L’arribada del cinema va escombrar aquest espectacle. No obstant, va existir un Cabaret de la Mort i del Paradís, al parc d’atraccions Saturno, que hi havia a la Ciutadella. I l’amic Enric H. March va descobrir el Cabaret de la Mort del Paral·lel, al soterrani del Cafè Concert Sevilla. Llocs semblants al famós Cabaret du Néant de París, on els fantasmes es presentaven en sales amb taüts en comptes de taules i parets plenes de nínxols. Antecedents dels moderns túnels del terror, les fantasmagories eren el nostre Halloween.