Hamilton té la clau, i el públic el duro
Sempre s’ha dit que el Circuit de Catalunya és la casa de tots els equips, per l’exhaustiu coneixement que les escuderies tenen d’una pista on es fan els entrenaments de pretemporada, i que demà mateix tornarà a ser l’escenari, durant dos dies, de més sessions de proves. Però si algú guarda la clau d’aquest lloc a la butxaca és l’equip Mercedes. De les vint-i-vuit edicions que s’han fet d’aquesta cursa aquí, els motors de l’estrella l’han guanyada nou vegades, amb un xassís o bé amb un altre.
La d’ahir no va ser especialment emocionant, tot i que van passar força coses. L’autoritat de Lewis Hamilton i Valtteri Bottas combinada amb el desencert estratègic de Ferrari i l’alçada limitada del sostre dels Red Bull és el causant de la falta d’emoció, que no d’intensitat, del Gran Premi.
La història de la Fórmula 1 a Montmeló l’han signada disset guanyadors diferents. De tots ells, l’únic capaç de repetir victòria en els dotze últims anys ha estat Lewis Hamilton. Ahir va guanyar per tercer cop aquí, i el dia abans havia igualat les quatre pole position que va signar el brasiler Ayrton Senna al traçat vallesà. Poca broma. Són dades que refuten la brama que aquesta és una pista ensopida, i que, en tot cas, si ha circulat amb insistència ha sigut, sobretot, per maquillar les mancances de l’obra, més que de l’escenari. Tenir la clau és important. I el duro també.
Ahir gairebé 92.000 persones van aguantar una cursa que es va fer eterna per les incidències del començament, i van tornar a demostrar una passió indubtable per aquest esport, tot i l’amenaça constant de la pluja i determinades exhibicions folklòriques que destil·laven una innecessària ferum de resclosit. Algú li hauria d’explicar a Chase Carey -el màxim mandatari de Liberty Media- que segons què, com ara la presència de bailaoras i palmeros a l’entrada del pàdoc, té la mateixa congruència que una botifarra amb mongetes devorada per un heroi d’una pel·lícula de Star Wars.
El circuit de Montmeló és, efectivament, la “casa de tots”, i suposo que això (que aquí s’hi troben molt a gust) és el que van celebrar ahir tant Carlos Sainz com Fernando Alonso quan es van embolicar amb la bandera espanyola en acabar la cursa, perquè ja em puc imaginar que acabar setè i vuitè no deu ser un resultat suficient per sadollar la seva cobdícia esportiva. Ai, el dia que guanyin...
