Els ulls tancats
Soc professor universitari a mitja jornada. En el desert de desocupació i precarietat que està deixant la pandèmia, em sento un privilegiat per conservar la meva feina mileurista. Com a docent, però, la meva situació les darreres setmanes es resumeix en un mem que circula pels xats dels professors. A la meitat superior s’hi veu una imatge del naufragi del Titanic amb la frase “La humanitat el 2020”; a la meitat inferior, hi veiem els músics tocant a coberta, amb cara de circumstàncies, mentre el vaixell s'enfonsa, i la frase “Els profes ensenyant online”.
Doncs això: tot se’n va en orris, però els col·legis i les universitats, tant els públics com els privats, continuen fent la seva. Que no s’aturi la música! A contrarellotge, tota l’activitat educativa s'ha traslladat a internet, gràcies al treball exprés del professorat i els caps d'estudis i d'àrea, equips de secretaria acadèmica i de sistemes informàtics. Feia anys que es veia a venir, però al final el trasllat s'ha fet en molt poc temps. Cap escenari de futur no va preveure que el teletreball s’implantaria d’aquesta manera, a empentes i rodolons i durant un insòlit arrest domiciliari, sovint agreujat per la cura de nens i persones dependents, com em passa a mi.
Enmig d'aquesta olla de grills, els músics del Titanic ens n'estem sortint d'acomodar al nou entorn totes les nostres assignatures, amb els respectius criteris d'avaluació, competències, temporitzacions i recursos didàctics. Allò que el ministeri anomena “modalitats d'ensenyament no presencial” és de moment un frenètic bufet lliure en què acabes endrapant diversos plats alhora: Microsoft Teams, Zoom, Camtasia, Google Hangouts, Skype, Jitsi… Ah, i el campus virtual, un Siset antipàtic que, en plena orgia de softwares, s’ha tornat entranyable.
És dilluns, són les 08.00 i soc a la saleta d’estar del meu pis. Estic dutxat i vestit de carrer, però amb sabatilles. Em disposo a donar la meva primera classe en streaming. Em col·loco davant del portàtil i activo la càmera. Trio com a fons una paret blanca (de gotejat, què hi farem!). Començo la classe i, de seguida, noto una cosa estranya: al marge inferior de la pantalla, un paio gesticula sense parar. Mentre parlo, hi veig de cua d’ull com mou les mans, es palpa la cara, ajup el cap, se’l frega. Qui és aquest energumen? Soc jo. Intento no fer-li (fer-me) gaire cas i segueixo amb el discurs. La classe surt bé. Malgrat l'anomalia de les circumstàncies, els 57 alumnes connectats i jo aconseguim recrear la normalitat d'una sessió magistral. La mecànica és, al cap i a la fi, molt senzilla: jo faig un sermó d'hora i mitja, ells escolten i prenen notes; de vegades em pregunten alguna cosa, de vegades soc jo qui els interpel·la. Es tracta d’una forma d’instrucció que, després d'anys d'experiència, he aconseguit dominar, però que segons els pedagogs té els dies comptats. Una litúrgia que porta segles a les aules i a la qual li ha tocat agonitzar en un no-lloc propietat de Bill Gates.
Durant la resta del dia, entre les tasques domèstiques i de cura dels meus pares, tinc nombroses relacions socials a través de la pantalla: reunions de feina, tutories amb estudiants, converses amb amics. Igual que a l'inici de la classe d'aquest matí, a totes elles experimento un incòmode desdoblament. Com seria, al món real, dur sempre un mirallet i posar-lo al costat de les persones amb qui parlem? El confinament està sent un curs avançat de gestió de l'Unheimliches, un concepte freudià que designa allò que ens resulta familiar i alhora inquietant, en aquest cas aplicat a un mateix. Encara trec temps per corregir alguns treballs, i després poso un vídeo del Jaime Altozano mentre em preparo el sopar. Recordo el rebuig que vaig sentir quan em vaig acostar per primera vegada als youtubers. Tan autoconscients davant la càmera, tot en ells em resultava insuportablement calculat. A hores d'ara, en canvi, els egotrips dels Altozano i companyia fins i tot m'esbargeixen.
Com a bon obrer del segle XXI, la meva disponibilitat és 24/7, així que acabo de sopar i em disposo a contestar els missatges que m'esperen al xat del Teams, al correu electrònic i a la bústia de l'antic campus. Descobreixo que la meva classe del matí està penjada al mur de publicacions de l'assignatura. Vull realment veure'm fent classe? No. Faig clic al play? Sí. El resultat és l'esperat: autocrítica feroç -i un niu d’Unheimliches-. Ara mateix tinc ganes de contractar un coach perquè m'ensenyi a parlar en públic.
Marxo al llit. Demà a primera hora haig de ser al meu lloc de feina, és a dir, davant d'aquesta mateixa pantalla i amb el fons de gotejat. Em fico al llit i em poso a mirar al mòbil fotos de la Clàudia, la meva neboda de set anys. Quan sap que li estic a punt de fer una foto, posa davant la càmera i després corre a prendre’m el telèfon per veure com hi ha quedat. Amb els ditets fa zoom a la cara. Si no li agrada la foto, m'insisteix perquè la repeteixi. Soc el seu oncle i sempre l'obeeixo, però la seva actitud no deixa de sobresaltar-me. En la meva infància, per veure una fotografia havies d'esperar-te que la revelessin. Això podia trigar tants dies que, quan finalment succeïa, ja ni te’n recordaves. Només llavors podies saber si havies tingut la mala sort de sortir a la foto -ai!- amb els ulls tancats. I així et quedaves als àlbums: amb els ulls tancats, per sempre.
