Ens hem de creure la mort d'Andreotti?
Finalment, s'ha mort. Se'ns fa estrany, perquè semblava immortal. Una d'aquelles figures que ens acompanyen tota la vida, com els Reis (d'Orient) o el Pare Noel. Giulio Andreotti ens ha deixat, a Roma, en un dia gris, el color que més ens pot ajudar a entendre la seva figura. El gris. Aquest home petit, amb un físic gens agraciat: esquena corba, orelles de pàmpol, ulleres de pasta i absència quasi total de coll, unes característiques fonamentals que van protagonitzar les tires de sàtira política dels diaris italians des dels anys cinquanta.
El dia de la visita mèdica, que havia de certificar la seva idoneïtat per al servei militar, el van descartar i, a més a més, aquell metge (que no tenia gaire ull clínic) va escriure en el certificat mèdic que, a causa d'una greu insuficiència respiratòria, aquell noi no sobreviuria més de sis mesos. Doncs es va equivocar, perquè Giulio Andreotti va ser set vegades president del govern, cinc vegades ministre d'Exteriors, vuit de Defensa, dues de Finances, ministre d'Economia, del Tresor i de l'Interior. Va conèixer vuit papes, dotze presidents dels EUA i set líders de l'URSS, des de Stalin fins a Gorbatxov.
Gris -dèiem-, el color de la mediació. Ni blanc ni negre. Amb la seva personalitat va ser capaç de negociar amb tothom: comunistes, maçons, països àrabs, els Estats Units, l'URSS... la màfia! Sí, la màfia, una relació reconeguda fins i tot per la justícia italiana, amb una sentència del 2004, però, que declarava aquella relació com a part d'una època (fins al 1980) ja prescrita (estrany, oi?)
Giulio Andreotti va ser, potser, el primer polític modern, per al qual no era del tot important la ideologia: importava el resultat. D'aquí el seu gran pragmatisme, que el va portar a pactar amb enemics jurats per arribar a una solució del problema, com en la crisi del 1985, quan Itàlia va deixar escapar un terrorista de l'OAP que estava en mans de militars americans a la base de l'OTAN de Sigonella, després de l'assalt a un creuer italià que va causar la mort a un turista americà d'origen jueu. Aquell any era ministre d'Exteriors del governo Craxi. El seu pragmatisme (i l'humor fi) el van portar a pronunciar també, referint-se a la reunificació alemanya, una cèlebre frase: "M'estimo tant Alemanya que prefereixo tenir-ne dues". El defensor i artífex de la Unió Europea!
Era un home d'Església, però no només en termes de religió o de costums (anava a missa cada matí a les 6), era un home d'Església perquè en ell es condensaven els trets es fonamentals d'aquesta institució de més de 2.000 anys. Sí, ell, que a vegades ha estat pintat com un cardenal Richelieu de la política italiana o com un jesuïta del 1700, semblava actuar amb la història i l'experiència del Vaticà. En ell coincidien els Borja, Jesucrist, el pare Pio, la caritat cristiana, el secret de confessió, la Inquisició i les persecucions religioses. Uns aspectes, tots ells, treballats i forjats en els segles dels segles de la història vaticana, que en aquest protagonista havien trobat una digna representació. Gèlid, elegant, llest, intel·ligentíssim, d'un humor seductor, mai no s'enfadava, mai no alçava el to de veu, sempre amb cara de marbre, inexpressiu fins i tot en el moment d'encaixar les poques derrotes, com el 1992, quan no va aconseguir ser elegit presidente della Repubblica per culpa d'un canvi d'idea a l'últim moment de la Lliga Nord d'Umberto Bossi. El cas era que el maig d'aquell any la màfia havia matat el jutge Falcone amb una bomba i l'opinió publica era particularment sensible al tema. Pocs mesos després, el van imputar en un judici per associació mafiosa que va durar 11 anys. És molt significativa, per entendre la personalitat d'Andreotti, la seva renúncia a la immunitat de parlamentari.
Per l'univers mitològic italià, Giulio Andreotti era el que ho sabia tot, el dipositari de tots el secrets de l'estat. Quan passava alguna cosa tothom buscava en ell la resposta, i ara, amb la seva mort, potser tothom voldrà recórrer al seu mític arxiu, que cobreix 600 metres lineals.
Una cosa em sorprèn: la seva mort sembla haver posat d'acord tothom, esquerra i dreta, laics i religiosos. Tots repeteixen la mateixa frase, el president Napolitano inclòs: la història el jutjarà. On han anat a parar aquelles discussions enceses que van protagonitzar la vida política italiana? On són els seus detractors? ¿Pot ser que no es creguin que Belzebú (així l'anomenaven) hagi mort de veritat? És possible, perquè si Andreotti ha mort i ell era el culpable de tot, qui l'ha matat?