L'herència de Thatcher que va acabar de desencallar l'acord europeu

Brussel·les"No estem demanant un cèntim de diners comunitaris per a la Gran Bretanya. El que volem és recuperar una gran suma dels nostres diners, per sobre del que contribuïm a la Comunitat. [...] Volem recuperar els nostres diners!" Aquest és el famós discurs de l'ex primera ministra britànica Margaret Thatcher en una cimera de la Comunitat Econòmica Europea del 1979, que va fructificar amb la creació d'un dels mecanismes més enrevessats i polèmics del pressupost de la Unió Europea: els xecs compensatoris. I aquesta herència de la Dama de Ferro ha sigut aquesta setmana una de les claus que van permetre desencallar l'acord per salvar l'economia europea del coronavirus.

L'últim dia dels quatre de cimera, els frugals van aparèixer disposats a acceptar 390.000 milions en subsidis després de setmanes dient que no acceptarien ni un euro. A canvi, com Thatcher, no demanaven un cèntim, sinó una gran suma que compensés les seves aportacions netes al pressupost. De la cimera van sortir-ne amb més de 53.000 milions els pròxims set anys, és a dir, 7.548 milions anuals repartits així: Dinamarca, 377 milions; Alemanya, 3.671 milions; els Països Baixos, 1.921 milions; Àustria, 565 milions, i Suècia, 1.069 milions.

Tots aquests xecs tenen origen en la queixa de Thatcher i, com diu l'investigador de Bruegel Zsolt Darvas, són un "sistema complex de correccions del pressupost complicat, opac i regressiu". El primer va ser el britànic, i sobre aquest es van anar creant la resta, creant una muntanya de càlculs que, citant de nou Darvas, inclouen "reduccions difícils de justificar".

Els països de la UE contribueixen al pressupost en funció de la seva renda nacional bruta i de l'IVA i els aranzels comercials que recapten. Després, el repartiment beneficia qui té menys renda per càpita i qui necessita més fons agrícoles i de cohesió. La versió més primitiva d'aquest sistema provocava que al Regne Unit l'aportació de l'IVA i d'impostos comercials fos molt més elevada que en altres estats per la seva intensa activitat comercial amb països de fora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), per exemple els Estats Units. Això, sumat al poc pes de l'agricultura al país (el principal sector finançat per la CEE), li provocava un dèficit pressupostari en un moment en què tenia una renda nacional inferior a la mitjana.

Ho van solucionar amb un acord el 1984 per crear un mecanisme de correcció mai enregistrat als tractats de la UE però que continua vigent: una factura que paguen la resta de socis. I a partir d'aquesta van venir la resta. Entre el 1985 i el 2001 Alemanya només va pagar dos terços del percentatge que li tocaria del xec britànic i des del 2002 Àustria, Alemanya, els Països Baixos i Suècia en pagaven només un quart. Després s'hi han afegit altres reduccions sobre l'aportació en IVA o en renda bruta i, fins i tot, exempcions en aportacions en seguretat. Però, com denuncia l'informe de l'economista Mario Monti fet per a la Comissió, tot plegat ha acabat provocant que els països més rics contribueixin menys en percentatge de renda bruta que els més pobres. D'aquí que alguns veiessin en el Brexit l'oportunitat de desfer-se dels xecs i modernitzar el pressupost europeu. Però ni la marxa del Regne Unit ho ha aconseguit.