Heribert Barrera va lluitar
Els lluitadors i les lluitadores per la llibertat no eren marededéus ni sants de guix, i molt menys encara productes de disseny de laboratoris de partits polítics, ni de coaches, spin doctors i altres xarlatans. Eren homes i dones de carn, ossos i sang, fills (com tothom) d'una època i d'un context. Però van estimar la llibertat per damunt de qualsevol altra consideració, perquè sabien que, sense llibertat, no hi ha dignitat, ni hi ha vida, ni hi ha res. Alguns surten als llibres, la gran majoria van ser anònims.
Heribert Barrera va ser sense cap dubte un d'aquests lluitadors, i va dur aquesta lluita fins a un nivell de compromís que cap politiquet actual amb la boca plena de consignes seria capaç ni tan sols d'imaginar (almenys sense que li agafés un cobriment, de pura por). Aquesta esquerra instagram d'ara, que només sap fer-se fotos boniques i repetir frases d'argumentari, pot aprofitar el temps de treure-li a Heribert Barrera una ridícula medalla per repassar la seva vida i trajectòria, com a lluitador antifeixista i com a activista clandestí per la democràcia durant la dictadura franquista. Aprendran potser que, si no hagués estat per Heribert Barrera, i per tants altres com ell, avui no existiria aquesta mica de democràcia abonyegada i renquejant, però democràcia al cap i a la fi, que permet que ara ells governin -per exemple- a l'Ajuntament de Barcelona. Si depengués dels qui eren els contraris d'Heribert Barrera, i dels seus actuals descendents, ni tan sols això tendríem.
Per altra banda, el sol fet de posar-se el nom d'Heribert Barrera a la boca li hauria de fer caure la cara de vergonya a un individu com Manuel Valls, si conegués la decència. Més que més, venint d'una família que va conèixer de primera mà la crueltat del feixisme espanyol i de l'altre: la seva presència al consistori barceloní ens recorda per què a França ja ningú en volia saber res, i l'episodi d'Heribert Barrera ens recorda el soci que va escollir Ada Colau per mantenir-se a la batlia. A Tortell Poltrona li va correspondre l'honor de foragitar Manuel Valls amb un pregó de la Mercè combatiu, que el va fer aixecar-se com un vampir que fuig quan li mostren un forc d'alls.
Si a dia d'avui recuperéssim les opinions de De Gaulle -o de Churchill, a Anglaterra- sobre determinades qüestions segur que no ens agradarien gens. Però no per això ningú discutirà el valor de les seves figures com a representants de tots aquells que van lluitar per la llibertat i contra el feixisme als seus respectius països, ni es cometrà l'estupidesa de retirar-los reconeixements i honors per un punt de vista que ara veiem equivocat. També a nosaltres ens jutjaran un dia les generacions futures, i potser que ens trobin bastant curts i extremadament cínics. Pel que fa a Heribert Barrera, si a algú li sembla excessiva la comparació amb De Gaulle o Churchill, li respondrem que l'única diferència és que aquests van guanyar. A Espanya -i a Catalunya- els vencedors van ser els feixistes, i no se n'obliden ni un sol dia.
