Herois i penitents

HEROIS. Inicialment, la comparativa que va fer Laura Borràs entre Puigdemont i Messi em va semblar un error impropi d’una molt bona oradora com l’exconsellera de Cultura, perquè alimentava la paròdia del cabdillisme dins de JxCat, just quan Marta Pascal acabava de declarar que dins del partit la gent “té por de discrepar de Puigdemont”. Però després vaig pensar que la metàfora és apropiada. El president exiliat, amb el seu carisma, permet que continuï surant un projecte que porta anys vivint entre la indefinició, la mala gestió de l’herència de CDC i la grisor del govern de Quim Torra. Això no té a veure amb les virtuts del Puigdemont polític, sinó amb la seva naturalesa combativa i esmunyedissa, que l’ha convertit en una mena d’heroi emmascarat o de personatge de dibuixos animats -com el Correcamins, que sempre acaba eludint les trampes del coiot pervers però destraler-. Puigdemont agrada perquè transmet una astúcia irreductible, i perquè ha fet fracassar la justícia espanyola. Agrada com agradava Cruyff, l’holandès que encomanava optimisme en un entorn patidor i acostumat a perdre.

PENITENTS. El carisma de Puigdemont ha aconseguit pràcticament alliberar-lo del seu passat, mentre que l’ERC de Junqueras ha esdevingut, malgrat els seus èxits electorals, el partit que simbolitza la derrota d’octubre del 2017. Tot i que en les següents eleccions Marta Rovira es va presentar com la candidata del “Fem República”, Esquerra ha actuat des de l’assumpció de la culpa, assumint que va ser corresponsable d’un fracàs. Un fracàs col·lectiu, perquè si bé és cert que Puigdemont va fer la DUI sabent que no l’aplicaria, ERC el va empènyer a fer-la, amenaçant de sortir del Govern, encara que el que realment desitjava era una convocatòria electoral. És molt cansat i estèril repartir quotes de responsabilitat en aquest afer, perquè és indubtable que cap dels dos partits no va estar a l’altura. Però el que és rellevant és que mentre que Esquerra ha assumit la derrota, a JxCat fan veure que no, i això es transmet en les estratègies respectives.

UNITAT. La qüestió és que ERC ho té pràcticament tot per esdevenir el partit principal de Catalunya (estructura, implantació, ubicació ideològica, historial impol·lut) i, a més, la seva anàlisi realista de la situació li permet acostar-se a sectors electorals nous. Però el seu discurs està massa tenyit de derrota, i de conceptes poc sexis com eixamplar la base, anar pas a pas i gestionar el dia a dia autonòmic mentre anem sumant gent. Això no complau els seguidors de l’heroi de Waterloo, que, a més de la seva èpica, conserva l’ADN convergent i, per tant, domina a la perfecció el vell concepte de partit-moviment, la confusió entre partit i institucions i, finalment, l’ús indegut del concepte d’unitat, que per a ERC és una mena de kryptonita: quan s’esmenta la unitat, els republicans es queden acoquinats, sense capacitat de crítica, i es deixen dir de tot de la manera més mesella. Un exemple d’aquesta inoperància discursiva és l’acte de Perpinyà d’ahir, en què els republicans van decidir ser-hi només a mitges, sense ganes, per por del què diran. El resultat: un èxit esclatant -i exclusiu- de Puigdemont. Un èxit guanyat a pols, que ha aconseguit pràcticament en solitari, amagant rere la seva aura guanyadora totes les misèries de JxCat i les limitacions d’un procés sobiranista que, com tots sabem, encara està lluny de la victòria, en part per culpa del fracàs compartit del 2017.