Hiperventilats amb comandament a distància
La promoció del Preguntes freqüents que anuncia una entrevista amb Josep Antoni Duran i Lleida ha fet que les xarxes socials reaccionin demanant el boicot al programa. No és la primera vegada que passa. Amb el canvi de presentadora, una part dels seus espectadors ja van promoure torpedinar l’emissió i canviar de cadena. Hi ha un altre cas en què s’ha intentat generar un moviment de rebuig. Quan es va saber que el Polònia congelava les participacions puntuals de l’actor Toni Albà després que hagués insultat Inés Arrimadas a les xarxes socials, un sector molest amb aquesta decisió va demanar el boicot al programa de sàtira política.
L’èxit d’aquestes operacions de protesta ha sigut força irrisori, especialment en el cas del Polònia, que perdura amb la mateixa bona salut d’audiència que sempre l’ha caracteritzat. En el cas del Preguntes freqüents, si les xifres minven no sembla que sigui tant pel boicot com per l’evolució d’un format que ja s’estava desinflant anteriorment, i la mala gestió dels canvis ha generat una pèrdua de confiança. D’altra banda, en un acte tan privat, gratuït i senzill com prémer un botó, demanar el boicot resulta molt poc eficaç.
Ara bé, aquestes peticions d’alguns hiperventilats amb comandament a distància freguen la paròdia. Per més horrorós que sigui qualsevol contingut televisiu, més que prohibir-lo o boicotejar-lo, n’hi ha prou amb l’acte individual de no mirar-lo. Demanar als altres que no ho el mirin és, en certa manera, un intent d’anul·lar la percepció de la realitat mediàtica. Però el súmmum ha arribat ara, quan fins i tot es demana el boicot perquè s’entrevista algú que pensa diferent.
És curiós que persones que reclamen els valors democràtics i la llibertat d’expressió condemnin la pluralitat d’opinions al mitjà que defensen. És més, hi ha hagut ocasions en què el biaix i el pensament únic a nivell informatiu i editorial que es condemnen d’algunes televisions privades després es defensa si s’exerceix a la mateixa televisió pública. És l’estrany criteri de “Si aquestes cadenes ho fan així, aleshores nosaltres també”. Deixeu treballar la gent en pau: quan informen al carrer i quan editen els continguts dels seus programes. Si no us agraden, no els mireu. Si us interessen, mireu-los. Però s’ha de tenir present que, per construir un estat d’opinió madur i a prova de complexitats, és important que les televisions reflecteixin múltiples punts de vista. Demanar boicots i condemnar entrevistats per raó d’opinió és empetitir-se. Exigir a un mitjà de comunicació que sempre et doni la raó és tan ridícul com perillós. I sobretot cal recordar que per poder opinar d’allò que fan a la televisió abans s’ha de veure. Ves que els hiperventilats dels boicots no acabin fent com aquells que es caguen en TV3 sense haver-la vist mai.