La Hispanitat mostra la pitjor cara de l'espanyolisme
A Madrid i a Barcelona l'espanyolisme va mostrar aquest divendres la seva pitjor cara: la de la negació del diàleg, la de la revenja. Pedro Sánchez, en la seva primera desfilada del 12-O com a president, va ser escridassat en un clima d'alt voltatge nacionalista, a remolc de la duresa que exhibeixen amb l'independentisme PP i Cs, pressionats indirectament per l'auge de l'ultradretà Vox. Un ambient semblant es va respirar en la manifestació unionista barcelonina, que va reunir 65.000 persones –igual que l'any passat–, i on es va reclamar mà dura contra els presos independentistes, amb l'aval directe dels líders de Cs i el PP, presents a la cita, i també amb presència de Vox, que com està passant en altres països d'Europa, des d'una posició minoritària però puixant, condiciona el debat públic. L'extremisme, doncs, va monopolitzar ahir la festa nacional espanyola amb Catalunya al centre de la seva indignació.
Però amb Vox o sense, aquest escenari de la política espanyola no és nou. De fet, és històricament recurrent. L'espantall del catalanisme ja fa més d'un segle que serveix a la dreta com a principal argument en el seu discurs polític. Davant les demandes de més autogovern –i ara de dret a l'autodeterminació–, la recepta del PP i Cs, i per descomptat de Vox, no és en cap cas ni el diàleg ni encara menys la negociació política. Tampoc ho és cap mena de distensió o mediació. Només es tracta de tensar els ànims per treure'n un rendiment electoral i per deixar clar que la unitat d'Espanya és sagrada, intocable, innegociable. I amb ella la monarquia, símbol d'aquesta unitat. D'aquí que el Dia de la Hispanitat es convertís ahir, també, en una defensa aferrissada del rei Felip VI, al qual el Parlament havia reprovat el dia abans.
Sánchez no ho té fàcil. A Madrid és objecte d'un ofec ambiental dominat tant al carrer com als mitjans per un nacionalisme intransigent. El seu pacte de governabilitat amb el Podem d'Iglesias, que també censura la monarquia i que es declara partidari d'un referèndum pactat per a Catalunya, és vist gairebé com una heretgia, i encara més la recerca dels vots independentistes, que li són necessaris per tirar endavant els pressupostos. Una recerca d'altra banda realment complicada perquè tant ERC com el PDECat tenen els seus líders a la presó o l'exili, cosa que fa impossible una negociació normal. Res no ho és, de normal.
De fet, res no serà normal, ni a Catalunya ni a Espanya, mentre els polítics catalans no puguin tornar a casa seva i defensar amb llibertat les seves posicions i idees, inclòs, esclar, el dret a l'autodeterminació i a la independència. Per això resulta tan perillosa aquesta insistència de la dreta a demanar penes exemplars. No només perquè és profundament injust amb uns polítics demòcrates, pacífics i europeistes, sinó perquè només serviria per enquistar i agreujar el conflicte. El camí del diàleg emprès per Sánchez, malgrat els seus evidents límits, és l'única via realment transitable, però si no va acompanyada de gestos en el camp judicial resultarà insuficient i al capdavall inútil. Espanya ha de triar entre perpetuar el xoc amb Catalunya o buscar un inici de solució.
