Història d’una fotografia rescatada dels camps nazis

El passat i el testimoni de molts deportats espanyols s’han anat esborrant. Noms perduts entre els papers dels arxius i làpides mig amagades amb històries que potser mai sabrem. Tanmateix, a vegades algú decideix seguir una pista i, de sobte, aquests homes i dones tornen. És el cas de Francisco González-Cuadrado, que va ser detingut pels nazis a Besançon el 22 de juny de 1940, va passar uns mesos en dos camps de presoners de guerra, amb més d’un milió i mig de soldats francesos i, com que Franco no va voler saber res dels republicans, va ser deportat a Mauthausen el gener de 1941 amb 7.532 espanyols més -4.435 no en van poder sortir mai més-. Un any després el van traslladar a Dachau, camp que no va abandonar fins al maig de 1945. Quan els nazis el van arrestar duia entre les seves poques pertinences un sobre amb tres fotografies. Els homes de Hitler, que ho documentaven tot escrupolosament i ho guardaven, se les van quedar juntament amb els seus mitjons, les seves camises i la seva gorra, perquè una vegada es creuaven les filferrades del camp, només es tenia dret a un vestit de ratlles.

Durant quasi 80 anys les tres fotografies han estat a Arolsen Archives, un arxiu alemany que acumula més de 30 milions de documents sobre la persecució nazi. Entre les instantànies en blanc i negre d’aquest deportat espanyol, perfectament conservades, hi havia una nena de 6 o 7 anys fotografiada en un estudi. ¿Qui era aquella nena? ¿Va aconseguir sobreviure durant cinc anys a l’infern nazi González-Cuadrado? ¿Per què no es va voler desprendre d’aquells records? Totes aquests preguntes se les va fer l’historiador Antonio Muñoz, que des de fa més de vuit mesos busca els hereus de més de 80 deportats espanyols que van haver de deixar-ho tot enrere. Cap institució s’ha interessat mai per tots aquells objectes que es guarden a Arolsen Archives. De moment, aquest investigador del programa Beatriu de Pinós de la Rovira i Virgili i alguns aliats que ha anat trobant en la seva recerca han pogut trobar vint hereus de republicans que van acabar en aquells forats negres i dantescos ideats pels nazis.

La nena amb trenes de la fotografia, que mira amb un mig somriure la càmera i du unes espardenyes blanques que no li acostumaven a durar ni un mes, és la filla de Francisco González-Cuadrado. La fotografia l’hi van fer en un estudi de Sallent i aquella nena era i continua sent una persona d’esperit intrèpid i molt vital. Es diu Paquita Jourdà, està casada amb un militar francès retirat i el 30 de juliol passat va poder rebre per missatgeria les tres fotografies que es guardaven des de feia dècades a Alemanya. “És com si tot tornés”, explica mentre condueix el cotxe per una carretera de Font-romeu, on viu i on els seus pares es van instal·lar després de la Segona Guerra Mundial. No entén com el seu pare, a qui no va poder conèixer fins que va tenir deu anys, va aconseguir aquella fotografia. Ell i la seva mare es van acomiadar durant la Guerra Civil i no es van poder veure fins al 1945.

Ni el Francisco ni la seva dona, la Teresa, van voler tornar mai a Espanya. La Paquita té una filla i dos nets. “Tots són molt francesos però a un dels meus nets li interessa molt tot el que ens va passar, ell segurament guardarà tot això”, explica. Muñoz quan va començar a buscar només tenia el nom de Francisco i algunes dades incorrectes, com que el seu lloc de naixement era a prop d’Ulldecona, on hi ha un poble que es diu Miliana. Però la Miliana on va néixer aquest deportat espanyol era una altra que es troba al nord d’Algèria. Investigant, Muñoz va descobrir que el Francisco treballava a les mines de potassi a Algèria i va continuar fent de miner a Sallent. Va ser allà, al poble de Cabrianes, on va conèixer la Teresa. Muñoz va començar a fer trucades i, com que Cabrianes és petit, va poder parlar amb una neboda de la Paquita. I, a partir d’aquí, hem pogut reconstruir la seva història.

La Paquita explica que durant la Guerra Civil el seu pare no va combatre mai a primera línia, perquè era conductor de camions i es dedicava a l’avituallament. Durant la retirada va arribar fins a Llívia amb el camió, que va abandonar abans de passar la frontera. No sabem si va estar en alguns dels camps on van tancar centenars de milers de republicans espanyols, però el 21 de juliol de 1939 va entrar a formar part de la 9a Companyia de Batallons de Treballadors Estrangers. El 29 de juliol de 1939 va escriure un carta a la seva dona: “Espero que estiguis en bon estat de salut, la meva és bona. Teresa, vaig sortir el dia 21 en una companyia de treballadors. Estic a uns 21 quilòmetres de Lió. Ens hem pogut treure de sobre la maleïda misèria. Treballarem als Alps. Ens han donat vestit, dos mudes i sabates i mengem millor i amb més abundància. T’he escrit ben aviat perquè estic desitjós de rebre notícies teves”. El Francisco va poder escriure també des del camp de presoners de guerra. Sempre deia que la seva salut era bona.

La Teresa es va casar quan tenia 15 anys i, tres anys després, el 1936, va néixer la Paquita. “¿Si estaven enamorats? I tant -diu la Paquita-. Per a la meva mare, el pare era com un déu”. La Teresa va seguir el seu marit. “Quan van guanyar els franquistes a la mare la van fer fora de la fàbrica, la Guàrdia Civil la va cridar i li van dir que o a la frontera o a la presó. Ella i una amiga seva van marxar a peu aquella mateixa nit. Van fer un viatge per etapes i van creuar soles la frontera. Calia tenir valor per fer una cosa així”, explica la Paquita. Aquell 1939, la Paquita tenia tan sols dos anys i es va quedar amb els avis a Cabrianes. La Teresa va aconseguir arribar a França i va començar a treballar del que podia mentre esperava el marit. Va estar a Bolquera, Eina..., allà on li oferien un plat i un sostre.

No va ser fins al 1946, quan la Paquita tenia 10 anys, que va tornar a veure els seus pares. El febrer d’aquell any, l’avi de la Paquita la va portar amb autobús fins al Coll de Nargó: “Allà em va deixar amb un home, que es dedicava al contraban de tabac, perquè em passés. Em feia una mica de por però, ¿què havia de fer? L’avi em va fer un petó i una abraçada, no me n’havia fet mai cap -explica emocionada-. Vam passar a peu la muntanya, recordo que vaig beure l’aigua de la neu perquè tenia molta set, aquell home no tenia aigua, i se’m fa inflar molt el coll”. A Andorra la Vella l’esperava el seu pare, era la primera vegada que el veia. “Un camió de correus ens va pujar fins a dalt de la Valira i després vam anar a peu fins a l’Ospitalet (França). Hi havia molta neu, tot era blanc i la boira no ens deixava veure res”.

De la seva experiència als camps nazis el pare pràcticament no li explicava res però en un armari del menjador de la casa de Font-romeu hi ha caixes amb tots els documents. No va voler esborrar el seu passat. A més, el Francisco va tornar a visitar Mauthausen amb la dona i va comprar molts llibres sobre els camps que continuen a la casa guardats en caixes. “Explicava que havia de pujar i baixar escales carregat amb les pedres i que els gossos els mossegaven, tenia moltes cicatrius. Quan va sortir pesava 40 quilos, era un cadàver. Deia que tot plegat no es podia explicar amb paraules”, diu la Paquita. Quan va sortir de Dachau va treballar com a cuiner. “Era un home molt alegre, molt generós, sempre cantava, li agradaven molt els tangos”, explica la Paquita, que recorda que el seu pare va veure entrar a Mauthausen un altre veí de Cabrianes. “Era corpulent i molt guapo però va sobreviure molt pocs dies. Es va desesperar, el pare deia que no podies sobreviure si no tenies la moral molt alta”. El Francisco va morir el 1987.

A la recerca d’altres fills i nets de deportats

A Arolsen Archives hi queden molts objectes personals dels deportats espanyols que van acabar als camps nazis després que Franco els convertís en apàtrides. Tan sols s’han localitzat vint familiars a qui se’ls han pogut tornar aquests objectes. Fa mig any, des del diari ARA vam localitzar els dos fills de Braulia Cánovas (1920-1993), que va estar al camp de concentració de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Van recuperar un rellotge i un anell de la seva mare.

Queden, però, moltes altres històries per descobrir: no hem pogut trobar les dues filles de Baldiri Soler Artau, l’alcalde de Sils que va estar tancat a Neuengamme i que va deixar un rellotge que continua als arxius. Tampoc hem trobat els hereus de molts altres catalans com Francisco Anguila Pascual (Verges), Ernesto Braulo Amador (Gandesa), Ramon Duch Carreras (Maials), José Verges Font (Sales de Llierca), o Joan Vilain (Girona). Ens ajudeu a trobar-los?