Història de la latrina
La propera vegada que passin pel carrer Cardenal Casañas aixequin la vista. Just abans d’arribar a la plaça, a la façana de Santa Maria del Pi hi veuran una mena de garita, una petita construcció que havia sigut una latrina medieval. No és l’única que conserva la ciutat, si pugen al terrat de la catedral podran veure’n una altra de la mateixa època. Però aquesta del Pi ens serveix per fer un repàs a la història de la higiene a la Barcelona antiga.
Per a la gent de camp les deposicions humanes no constituïen cap problema. Però a ciutat l’eliminació d’aquests residus era de vital importància, ja que aviat es va veure la seva relació amb les epidèmies. Les primeres van ser les latrines volades, que sobresortien de castells i muralles, i llançaven la femta directament a terra. Més tard van aparèixer les latrines encastades, dotades d’un tub que desaiguava en una fosa sèptica. Aquestes es van multiplicar amb l’expansió urbana del segle XIII, cosa que va obligar a establir una reglamentació per evitar perills com ara les filtracions, que podien contaminar els pous d’aigua de boca i provocar humitats pestilents als edificis. Així, tant el Recognoverunt proceres com les Ordenacions d’en Sanctacilia prohibien fer una latrina a la paret del veí, a menys que s’hi fes un mur de separació. Si ens hi fixem, la del Pi devia ser inicialment volada, fins que van tapiar la caiguda de residus amb un envà. Damunt de la caseta es veuen les restes d’una canalització de fang, que devia ser per aprofitar l’aigua de pluja.
Les autoritats dictaven freqüents crides a tenir-les netes i evitar que empudeguessin els carrers. Aquestes molèsties van provocar litigis, com el que es va seguir el 1330 entre els jueus del Call i un veí del camí de ronda, l’actual carrer Banys Nous, perquè aquelles havien foradat l’antiga muralla i desaiguaven directament al carrer, i formaven un reguerot de femta que baixava fins a la plaça Sant Josep Oriol. Per corregir aquestes males pràctiques, l’any 1367 es va prohibir llençar escombraries, excrements o animals morts a la via pública, una prohibició que xocava amb els habitants de les cases on no hi havia latrina, que abocaven els gibrells directament per la finestra.
De mica en mica, la latrina amb un pou negre va ser un element cada cop més present a la ciutat. Els fems que generava els buidaven els pouaires, que després els venien com a adob als camperols de les Hortes de Sant Bertran o de la Bordeta. Aquest sistema va estar vigent fins al segle XIX, quan van aparèixer les comunes al pati de les finques. Al mateix temps van desaparèixer els orinadors que hi havia darrere les portes de les finques principals, grans gerres que feien servir els orins per als assaonadors. Per cert, un d’aquests orinadors era a la paret de l’església del Pi.
En aquells anys, la pestilència de les latrines es va aguditzar, quan la indústria les va començar a utilitzar per evacuar-hi els seus residus. El fenomen dels pous negres que vessen o exploten són freqüents. També troben lloc en la crònica macabra, com amagatalls on desfer-se de nadons no volguts, o víctimes d’assassinat. Molt sovint, la latrina i la cuina estaven a la mateixa estança, i aprofitaven el mateix desaigüe. Fins i tot es crearia, el 1881, la Mútua de Propietaris per a l’Extracció de Latrines, encarregada de buidar-les. Una situació que no va començar a canviar fins a principis del segle XX, amb la construcció del modern sistema de clavegueram, i l’aparició de les primeres habitacions domèstiques destinades a lavabos. Des de llavors, latrines com aquesta del Pi s’ha convertit en una preuada relíquia que ha aconseguit sobreviure a la destrucció.