Els cinc dies que van salvar el patrimoni arqueològic català
El Museu d’Arqueologia de Catalunya es reivindica recordant l’ambició i heroïcitat del inicis, als anys 30
BarcelonaL’Esculapi es va cobrir de cap a peus amb sacs de terra. Els mosaics es van emparedar. Els sarcòfags es van farcir de peces arqueològiques més petites i fràgils i es van protegir amb més sacs. Es va obrir un refugi antiaeri dins el mateix Museu d’Arqueologia de Catalunya, a la muntanya de Montjuïc, i la sorra va servir per omplir més sacs i recobrir-ho tot. Les bombes de la Guerra Civil amenaçaven el nou museu català, que tot just havia nascut el 1932, i els seus treballadors es van responsabilitzar a nivell personal de salvaguardar les col·leccions nacionals. Sota l’empenta del director, l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera, liderarien una tasca titànica: no només van evitar la destrucció de les bombes, sinó que van exiliar el tresor català més enllà de la frontera quan l’avenç franquista era imparable.
Entre el 4 i el 9 de febrer del 1939, el conjunt del patrimoni artístic espanyol marxaria rumb a Ginebra, on havia de ser custodiat per la Societat de Nacions. D’allà l’havia de rescatar el govern espanyol. Diferents combois van fer rutes paral·leles fins a Perpinyà; fins i tot els exiliats que fugien a peu van carregar peces a coll quan un dels camions va quedar encallat a la carretera del Pertús. Després van ser quatre dies de viatge en tren fins a Suïssa. La gesta va ser heroica: els monuments men catalans ho havien aconseguit. Tanmateix, el tresor no trigaria ni dos mesos a passar a mans dels colpistes: abans d’acabar la guerra Franco ja negociava el botí.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya reconstrueix aquest episodi estel·lar de la història com a clímax de l’exposició Arqueologia a l’exili, coproduïda amb el Memorial Democràtic amb motiu dels 80 anys del final de la Guerra Civil. L’exposició és una autobiografia del centre i un homenatge als seus treballadors del període més convuls. El nou director del museu, Jusèp Boya, vol recuperar l’ambició i l’estratègia del fundador, Pere Bosch Gimpera (1891-1974), i aquesta mostra n’és la primera pedra. És un exercici d’autoestima i d’autoafirmació que descobrirà a la majoria de visitants l’origen del museu i la riquesa de les seves col·leccions.
L’impuls de la Mancomunitat
La Generalitat republicana va propiciar el naixement del Museu d’Arqueologia de Barcelona el 1932, que quatre anys més tard s’anomenaria ja de Catalunya. Com molts equipaments de l’època, recuperava un impuls de la Mancomunitat de Catalunya i Prat de la Riba. El museu unia totes les institucions en el seu patronat i alhora unificava les col·leccions públiques provinents d’excavacions com les d’Empúries, liderades per la Junta de Museus, i els milers de peces del Museu Provincial d’Antiguitats (1879) i el Museu d’Art i Arqueologia del Parc de la Ciutadella (1915). El director del potent Servei d’Excavacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Bosch Gimpera, va ser triat per capitanejar el museu.
L’arqueòleg s’havia format a Alemanya i el guiava el rigor científic.“Vafer un plantejament pioner a l’Estat”, assegura Boya. Té una pota en la recerca científica i l’altra en fer un “museu d’instrucció popular”; és a dir, que inclogui elements pensats per a públics no especialitzats, com maquetes, gràfics i diorames. La inauguració de la nova seu, situada al Palau d’Arts Gràfiques aixecat per l’Expo del 1929, es va fer amb el govern legítim empresonat pels Fets d’Octubre del 1934, com es pot veure en una acta exposada que firmen els substituts. Les fotos demostren que quan Companys va sortir de la presó va visitar el museu.
La guerra, però, no trigarà a esclatar. La Generalitat impulsa les primeres mesures de protecció del patrimoni a través de les tres comissaries de museus, arxius i jaciments, que tenen els seus delegats territorials. “Es fan decomissos de béns per evitar el pillatge en el patrimoni abandonat”, diu la comissària de la mostra, Àngels Casanovas. El Museu d’Arqueologia es converteix en un espai clau per a la protecció i salvaguarda dels béns dins els seus dipòsits, també gràcies a ser l’únic museu amb taller de restauració, on arriben peces “fetes malbé per la revolució anticlerical”, diu Casanovas. Hi arriben, per exemple, moltes peces eclesiàstiques del Bages. La iniciativa de Bosch Gimpera és crucial. “L’operació de salvament de les obres del monestir de Sixena s’emmarquen en aquest clima de salvament, no és un bolet; són gent que de manera desesperada protegeixen grans obres”, diu Boya. Malgrat el context, el 1937 les obres a l’edifici del museu continuen i també les excavacions a Empúries.
Els bombardejos a Barcelona del 1938 ho canvien tot: el director és conscient que cal protegir les peces. Primer in situ i, poc després, decideix col·locar-les en 200 caixes i deslocalitzar les col·leccions cap als dipòsits de l’Empordà, on ja hi ha les obres del Museu Nacional d’Art, mentre que les del Prado i l’Escorial es troben entre la Vajol, Figueres i Peralada. Després de debatre’s entre entregar el tresor o evacuar, l’Acord de Figueres -el primer protocol internacional que fa referència a obres d’art en situació de conflicte- consigna l’enviament de 70 camions cap a Ginebra.
La gent que es va jugar la vida salvant el tresor artístic i arquitectònic català també haurà de marxar. Bosch Gimpera s’exilia a Anglaterra i d’allà a Mèxic, com van fer les seves ajudants, les germanes Adela i Sofia Ramon Lligué. El nou règim va fer director de l’Arqueològic un jove alferes falangista, l’arqueòleg Martín Almagro, que hi estarà fins als anys 60. La seva ambició i la decisió de no prescindir del personal del museu -que, tot i així, va ser depurat- van permetre que el centre reobrís cinc mesos després amb les col·leccions intactes, mèrit que es va atribuir el govern franquista. Almagro hauria de gestionar les reclamacions del materials decomissats, però també s’ocuparia d’ampliar les col·leccions amb noves compres i de seguir amb les excavacions.
La figura de Bosch Gimpera es va intentar desprestigiar amb acusacions infundades de robatori. Mai tornarà a Barcelona. “De 1950 a 1985 es perd el sentit del Museu Nacional perquè es municipalitza”, passa a mans de la Diputació, explica Boya. No serà fins a la llei de museus del 1990 que recupera l’estatus de nacional, i fins al 1996 no es transfereix a la Generalitat.
