La història recorda com és de difícil lluitar contra el populisme feixista
Qui es va enfrontar al nazisme i el feixisme? Què se’n va fer, d’ells? Com ho van fer i per què van fracassar? Les preguntes són pertinents no tan sols perquè avui es commemoren els 80 anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial, amb la invasió nazi de Polònia, sinó també perquè el que va passar llavors ens pot servir de referent no només per al futur, sinó també per al present. El dossier que trobareu avui al diari analitza el context del conflicte bèl·lic i, sobretot, quina resistència hi va haver en els països que el van provocar. És important recordar que l’ascens tant de Mussolini a Itàlia com de Hitler a Alemanya es va fer a través d’una utilització oportunista de la democràcia i que, un cop aconseguit el triomf electoral, tots dos van destruir els pilars democràtics i van eliminar físicament qualsevol oposició política.
Hi havia hagut, prèviament, una utilització avançada de la propaganda política que apel·lava en el cas alemany a un nacionalisme i un supremacisme exacerbats, fruit en part de la gran humiliació del Tractat de Versalles. I en el cas italià, a un nacionalisme igualment tronat que apel·lava al mític passat imperial romà. Tanmateix, hi van confluir molts factors, des d’una crisi econòmica que havia deixat en la misèria milions de persones que es van creure les promeses de grandesa, el nosaltres primer de llavors; fins a una crisi política dels partits tradicionals, que eren incapaços d’arribar a acords i mantenir governs estables; passant per una manipulació informativa que clarament va crear escola i que apel·lava als baixos instints.
Amb tot, el que queda clar és que un cop al poder, però també abans d’arribar-hi, la principal arma d’aquests dos moviments autoritaris per aconseguir l’hegemonia, com va passar amb més contundència encara a Espanya, va ser la violència. La llista d’iniciatives i persones que van intentar lluitar des de dintre i combatre amb la propaganda o les armes les ideologies nazis i feixistes no és gaire llarga, i cap no va tenir un bon final. Van ser milers i milers els opositors que van ser detinguts, deportats, torturats i assassinats. Tot aquell que no combregava amb el poder o no feia acte de submissió als seus principis era depurat, sense oblidar, per descomptat, els assassinats per raons ètniques. I això va durar molts anys, més d’una dècada, fins que van perdre una guerra el resultat de la qual no va ser sempre clar.
Preocupa que ara hi hagi negacionisme sobre aquella barbàrie i que alguns partits parlamentaris d’aquests països, i d’altres, reivindiquin aquelles ideologies. No som al mateix lloc, sobretot perquè ara en coneixem les conseqüències, però de res servirà l’experiència si no evitem els errors del passat, si no fem que l’oposició a l’autoritarisme sigui encara més ferma i unitària abans que pugui arrasar, de nou, qualsevol mena de resistència.
