Història de la sala d’estar
P er culpa del confinament, els domicilis s’han convertit en el nostre paisatge. Ara mateix Barcelona és a l’altre costat de les façanes. I dins d’aquesta natura humanitzada que és la casa, un indret en particular ha agafat protagonisme: la sala d’estar. Aquest és el paratge on poder estar còmode, el lloc on rebre les visites i mostrar els trofeus, quadres, llibres, figuretes o souvenirsde les terres que hem visitat. Tenim una relació tan estreta amb aquest espai que no som conscients de la història que ens explica.
Un dels antecedents més antics de la nostra sala d’estar seria el tablinum romà, una habitació molt formal de les llars patrícies on el pater familias rebia convidats i clients. Meitat despatx, meitat sala de repòs, estava decorada amb les millors pintures i els objectes més rics de la casa. Això els patricis, esclar. Tanta sofisticació va desaparèixer en època medieval, període d’austeritats, quan menjador, dormitori, saló i, fins i tot, lavabo, estaven en un mateix espai. En comptes d’armari un bagul, màrfegues de palla a terra en comptes de llit i taules de fusta amb cavallets desmuntables per menjar. Tot molt multifuncional fins que, al segle XV, les cases van començar a subdividir-se amb envans.
Al segle XVII l’aristocràcia feia les seves festes i banquets en una habitació pròpia, el saló. La resta de la societat utilitzava l’entrada de la casa, al costat de la llar de foc, com a espai de relació familiar. Un cas paradigmàtic serien els escons de les masies, sales destinades a agrupar-se al voltant de la foguera per xerrar i escalfar-se. Un segle més tard, aquest esquema es va trencar amb l’aparició del que els anglesos van anomenar drawing room, la sala on es relaxaven els nobles i els seus convidats després de sopar. També la presidia el foc, però en un ambient luxós, amb mobles confortables, catifes i objectes de bon gust. En aquells anys apareix el sofà Chesterfield, fet de cuir i amb els seus característics botons.
Per imitació de la noblesa, al segle XIX la sala d’estar és el mirall de la burgesia, que institucionalitza el sofà com la peça central de l’habitació. També desapareix lentament la llar de foc i marxen la calefacció amb carbó i les grans estufes. És en aquells anys quan els salons esdevenen sales d’estar. I, fins i tot, la classe treballadora les adopta per rebre visites. Tot i que la majoria seguia passant l’estona a la cuina, a l’escalfor dels fogons. L’èxit d’aquesta cambra és imparable, i a principis del segle XX passa a ser el living room, l’habitació on es viu. Ara, a més d’un espai de socialització, també és un lloc d’intimitat, amb mobles funcionals. En l’habitatge obrer, el menjador i la cuina tenen tendència a unificar-se. Mentre que la sala d’estar agafa volada, gràcies a l’aparició dels llums elèctrics i dels aparells de ràdio, que prenen la centralitat i el protagonisme.
Als anys 50 l’habitatge experimenta grans transformacions, entre les quals figura el saló-menjador, nova resposta a la reducció dels apartaments. Aviat el seu nou centre d’atenció és el televisor, entorn del qual gira tota la decoració i les persones. També apareix el tresillo, un sofà i dues butaques, que es convertirà en una fórmula estereotipada d’organitzar l’espai. A aquest trio aviat l’acompanya una tauleta baixa que no faci nosa per veure la programació. Fins que, les últimes dècades, hem tornat a enrunar envans per fer sales diàfanes, multifuncionals, on aquests dies passem les hores mortes els ciutadans confinats. La sala d’estar, o avui potser del malestar, on ens refugiem a l’espera de poder recuperar novament el carrer.
