Històries comparades: 1714 i 1939

Fa uns dies vaig participar en una trobada amb professors d’ensenyament secundari d’Andalusia que pretenien debatre com explicar a les aules la complexa realitat dels nacionalismes hispànics. A l’hora de presentar com entendre el que havia passat a Catalunya se’m va acudir plantejar una petita provocació per veure quina reacció aixecava: comparar el que havien significat les desfetes de 1714 i de 1939. Ja vaig advertir prèviament que aquell exercici no era fàcil atès que darrerament s’havien divulgat interpretacions interessades i força allunyades dels avenços de la recerca històrica sobre el 1714 i l’establiment del règim borbònic a Catalunya.

Les dues dates tenen un significat històric similar: l’una és el final de la monarquia composta dels Àustries i l’inici de l’estat centralista dels Borbons; l’altra és la desfeta de la república democràtica que reconeixia règims autonòmics, com la Generalitat de Catalunya, i l’inici de la ultracentralista dictadura franquista. Totes dues situacions eren el resultat de sagnants conflictes que havien estat alhora guerres civils i guerres internacionals. Això darrer molt més acusat en el cas del segle XVIII, però també en el de la guerra de 1936-1939, quan hi hagué una important presència de tropes estrangeres, i quan els aspectes internacionals foren determinants per al resultat final (armes, suports, boicots, etc.).

Les dues guerres havien estat provocades per uns conflictes polítics que dividiren internament la societat, de forma molt dispar, certament, però les fractures internes hi eren: de la mateixa manera que al principi del set-cents hi havia austriacistes fora de la Corona d’Aragó i borbònics a Catalunya, també dos segles després hi hagueren franquistes catalans i republicans no hostils al catalanisme a la resta d’Espanya. Però en tots dos casos la gran majoria de la població catalana s’identificà amb les institucions polítiques del país, amb les dues Generalitats, i lluità per defensar la seva especificitat i representativitat davant d’un enemic que no amagava la pretensió de liquidar aquestes institucions. És evident que en cap dels dos casos era una guerra entre pobles, entre catalans i castellans, sinó entre diferents projectes polítics i formes de governar. Els dirigents catalans s’esforçaren a deixar ben clar en totes dues situacions que lluitaven per les llibertats de tots els espanyols, i no sols dels catalans. Després de 1714 i de 1939, les institucions pròpies de Catalunya foren derogades, els seus dirigents perseguits cruelment i s’imposà “por derecho de conquista” un nou sistema polític totalment dependent del poder central. En ambdós casos la desfeta catalana provocà un exili polític de grans proporcions. En termes comparatius, tenint en compte la població del moment, l’exili de 1714 fou més nombrós i perllongat que el de 1939. I en els dos moments l’abolició de les institucions polítiques catalanes responia a un mateix desig uniformista i de liquidació de tota diferència administrativa. El text franquista de derogació de l’Estatut català de 1932 sembla copiat del decret de Nova Planta, atès que pretenia “restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”.

Els vencedors imposaren una estructura política jerarquitzada, autoritària i força militaritzada. De la mateixa manera que la totalitat dels capitans generals i la gran majoria dels corregidors de la Catalunya del segle XVIII foren militars forasters, igualment durant el franquisme la immensa majoria dels governadors civils eren excombatents franquistes no catalans. Els nous règims comptaren amb la col·laboració de catalans que ocuparen càrrecs polítics, però sempre foren càrrecs menors, de caràcter local, i sovint com a resultat del favoritisme i de la corrupció existent dins del nou sistema polític, mercès a la venda de càrrecs -regidors vitalicis i perpetus- i nomenaments a dit. Tant el règim imposat el 1714 com el de 1939 es caracteritzaren per la notable corrupció d’un bon nombre de funcionaris i d’autoritats que es beneficiaren de la total impunitat de què gaudien: les denúncies presentades davant del Consejo de Castilla no serviren de res. I a l’època franquista varen ser pocs els valents disposats a denunciar un alcalde per corrupte. I, com és prou conegut, els vencedors d’aquelles guerres varen imposar el castellà com a única llengua oficial i maltractaren i marginaren les manifestacions culturals pròpies del país.

Les similituds també existiren en la voluntat dels vencedors de donar legitimitat a la seva conquesta militar i de negar-se a impulsar una política de reconciliació amb els vençuts i d’oblit de la guerra. Hom volgué mantenir sempre el criteri oficial dels guanyadors que els catalans vençuts eren un poble perillós. L’any 1756 el capità general de Catalunya, marquès de la Mina, sostenia que “los catalanes son idólatras de su libertad y materia dispuesta para el sacrificio por conservar sombra de ella, que les queda en la memoria de sus antiguos privilegios”. El sistema polític català abolit per Felip V estava basat en l’imperi de la llei, intentava oferir garanties personals a la gent i volia controlar l’actuació de funcionaris i d’autoritats; tot això desaparegué amb la Nova Planta. El mateix monarca ho tenia ben clar: no estava disposat a tolerar les reformes constitucionals de 1705 i 1706 perquè “las dos últimas Cortes que han confluído los deja [als catalans] más repúblicos que el Parlamento abusivo a los ingleses”. Igualment, els polítics franquistes intentaran negar tota representativitat al règim democràtic republicà presentant-lo com una etapa tan caòtica i sectària que havia forçat que uns militars patriotes imposessin l’ordre. Les denúncies filipistes contra la cultura política constitucionalista existent a la Catalunya del XVIII seran extremadament similars a les requisitòries franquistes contra la democràcia republicana i contra l’autonomia de Catalunya.

L’actuació dels nous règims polítics fou tan excessiva que fins i tot algunes autoritats locals es varen sentir obligades a denunciar, respectuosament, això sí, els errors polítics, el tracte discriminatori, les irregularitats i la corrupció que patien els naturals dels territoris vençuts. Això apareix força evident al Memorial presentat l’any 1760 a Carles III per diputats de Saragossa, València, Barcelona i Palma, que no va merèixer cap resposta. Com tampoc serví de gaire l’informe que l’alcalde franquista de Sabadell Josep M. Marcet adreçà a Franco el gener de 1957 per denunciar el maltractament que patia Catalunya, ni tampoc serviren de res els informes encarregats pel Consejo Nacional del Movimiento durant els anys 1960 i 1970 sobre “el problema catalán”. Cap de les moderades crítiques i reflexions foren tingudes en compte. La situació política de mitjans del segle XVIII la reflecteix prou be aquell dictamen del Consejo de Castilla que sostenia que als catalans “sólo les incumbía la gloria de obedecer”. La literatura franquista sobre el deure d’obeir cegament el “Caudillo providencial” manifesta la mateixa pretensió de fer dels catalans un poble submís i mesell. Hauran de ser les fallides d’aquests règims autoritaris i l’inici de processos polítics de caràcter constituent -a partir de 1810 i de 1977- el que permetrà que les coses canviïn realment. La gran diferència fou la durada d’aquelles situacions despòtiques: gairebé un segle en el primer cas i gairebé quaranta anys en el segon.

La meva petita provocació no motivà cap reacció hostil ni de desacord dels professors andalusos. Ans el contrari, va servir, segons digueren, per a entendre millor moltes coses i per a tenir una perspectiva més àmplia i comparativa d’aquells esdeveniments. Si una cosa els quedà ben clara fou que ni l’any 1714 ni tampoc el 1939 començà cap etapa de pau, sinó que aquestes dates marcaven l’inici de dos dels règims més autoritaris i més repressius d’una història que no ha estat exclusivament catalana.