L’home que buscava una veritat
V aig llegir per segona vegada Guerra i pau en el transcurs d’un llarguíssim viatge en tren per terres russes. La tria de la novel·la de Lev Tolstoi no podia ser més encertada, no tan sols per la comparació òbvia dels paisatges del llibre i de la realitat sinó també per l’aparició i desaparició dels personatges novel·lescos al ritme de les arribades i sortides a les estacions de tren. Em vaig adonar del que fa única Guerra i pau en la història de la literatura: el magistral i dificilíssim equilibri entre un monumental mosaic de caràcters i una subtil i individualitzada atenció als successius actors que apareixen en la història. Ningú és massa gran per ocupar-ho tot ni ningú és massa petit per ser completament ignorat.
Aquest equilibri és clau en l’arquitectura narrativa de Tolstoi i contraresta els aparents desajustos formals que, com passa a Guerra i pau, sovint es perceben en la seva obra. A Anna Karènina això també es fa evident. Però en obres d’extensió molt menor, com La mort d’Ivan Ilitx o La sonata a Kreutzer, també és decisiva en la qualitat de la narració l’atenta inclinació de Tolstoi a mostrar la matèria moral que sosté cada personatge.
Tolstoi, segons deixa clarament exposat als seus Diaris i en el seu epistolari, odia la “literatura”, una manera d’expressar la seva aversió a l’esteticisme i a l’art per l’art. Per a ell queda clar que els seus escrits han d’estar al servei d’idees ètiques. La literatura ha d’educar el poble. Un principi perillós en escriptors de talent menor, però que no afecta el que és essencial de Tolstoi. Els seus textos no són mai excessivament ideològics perquè el seu suport no és el dogma sinó la vida. Això el fa torrencial, contradictori, imprescindible: l’home que busca desesperadament una veritat.
