‘Homeland’
LLAR. La pàtria és la infantesa, o la memòria, o mis zapatos (com deia Manolo García), o bé qualsevol lloc on dius bon dia i et contesten bon dia, com va sentenciar en Josep Pla, amb una senzillesa que ara alguns titllarien de simplificadora o, qui sap, de supremacista. Però molts de nosaltres, amb el confinament, hem redescobert casa nostra i, veient a través de la tele un exterior hostil, l’hem convertit en un castell. És cert que en català sovint es diu casa nostra per parlar del país, però jo ara estic en fase defensiva i fins i tot el replà em sembla territori fronterer. Aquest replegament no es deu només a l’afany de seguretat, sinó a la sensació que les pàtries comunes, els espais de consciència col·lectiva, s’estan engrunant a una velocitat de vertigen, i no sabem com ni quan s’arribarà a recompondre la malla del territori compartit. Només a casa ens sentim com a casa.
CIUTAT. D’ençà de la pandèmia, els meus espais de pertinença compartida em resulten antipàtics. Només el meu barri -el Gòtic- està més acollidor, és a dir, més net i silenciós, gràcies a l’absència de turistes. Però Barcelona m’emprenya, amb els seus aires de moderna de poble, amb aquesta paròdia d’intel·liguèntsia que proclama la seva fraternitat amb Lavapiés o amb Oviedo i percep un abisme mental amb Granollers o amb Girona. El patriotisme barceloní sempre m’ha semblat un invent ridícul, nascut de l’absurda identificació de Catalunya amb el pujolisme. Però si hi va sucumbir un homenot com Maragall, poc menys es podia esperar dels actuals rectors de la política municipal.
A Badalona també li tinc tírria. Va ser durant molts anys la meva ciutat, i veure-la ara m’omple de melangia. És una ciutat on la catalanitat és residual, on hi predomina encara -encara!- el desarrelament d’una gran part dels seus habitants, tot i que ells o els seus pares hi van arribar fa més de mig segle. A l’Ajuntament hi ha les pitjors versions del PP i del PSC, i junts, o bé separats, bloquegen qualsevol possibilitat de canvi en positiu. La inexperiència i la poca traça de la resta de partits completa el desastre. Molt de capital humà de la ciutat s’està deixant perdre davant la fatiga de l’immobilisme i del decandiment general.
PAÍS. Penso en aquell eslògan tan cursi d’Albert Rivera, sortosament desaparegut de les nostres vides: “ Cataluña es mi tierra, España es mi nación y Europa es mi futuro ”. La meva terra és la terra de la impotència. Se sap nació, se sap maltractada, té els ingredients per sortir-se’n, però en cert moment va delegar (per la pròpia feblesa) la gestió del seu futur. Els qui la voldrien lliure són maldestres i no saben de política. Els altres no hi estan interessats, i l’1 d’Octubre van demostrar, per acció o per omissió, que estaven al costat del més fort. Per convertir-se en estat, Catalunya necessitaria les eines d’un estat. D’aquest bucle és molt difícil sortir-ne.
Espanya, tan orgullosa, tan incapacitada per al diàleg, és un projecte en fallida tècnica, però la seva superestructura la manté dempeus, com l’armadura del Cid Campeador el feia galopar quan ja era mort. Aquest exoesquelet no té res a dins, però és prou resistent per encaixonar-nos. I Europa ja no és el futur, sinó un avortament, concebut amb mentalitat del segle XIX, presoner dels egoismes estatals i cada cop menys identificat amb els seus valors. L’únic que queda per saber, d’Europa, és si la seva metròpoli serà Amèrica o la Xina.
Davant de tot això, el meu sofà és el meu úter, el meu refugi. M’hi bressola una mà invisible, i m’hi quedo endormiscat sense resistència.
